El diumenge passat tenia un compromís i no vaig poder vore l’encontre entre el València CF i el Sevilla. Reconec que estava nerviós i molt expectant pel resultat. De les alternatives que disposava per a seguir el partit, ràdio o telèfon mòbil —perdó, Smartphone—, vaig triar la segona. De tant en tant li enviava un ‘catxap’ al meu germà Quique, que estava en Mestalla seguint l’encontre en directe, i ell m’informava de com anava l’assumpte. Ací vos mostre un extracte d’eixa conversació, comence enviant-li un missatge al meu germà: «Quique, minut i resultat per favor». Ell anava contestant, «Mitja part. 1-0 Parejo de falta». «Santi Mina al palo». «8 corners a favor. No han deixat eixir el Sevilla». «Ara vorem quant dura la gasolina». «1-1 minut 85, em cague en…». «2-1 minut 90, final agònic. Amunt!». Uffff! Quin patiment, eixe 2-1 va sonar a alliberament, a descans, com eixa sensació d’alleujament quan estàs a punt de rebentar perquè estàs fent-te de ventre damunt i en un moment donat, després de tant d’esforç, s’hi fa la llum i ix tot de ‘tiró’. En eixe moment, comences a respirar, ja l’has soltat i t’has quedat més ample que llarg. Amb la victòria davant el Sevilla, la vida ja no és de color negre obscur, passa a ser de negre clar, que ja és!
Al Sevilla li tornàrem aquella fatídica jugada en què ens eliminaren de l’Europa League en l’últim minut i que ens deixà fora de jugar la final. Eixe gol de Negredo en l’últim sospir de l’encontre, fa una miqueta de justícia que ens sap a revenja esportiva, però les circumstàncies actuals són ben diferents; mentre el Sevilla jugarà la final de Copa del Rei i, de moment, està classificat per a semifinals de l’Europa League, el València CF juga per a salvar la categoria, i gràcies. Així de trist.
Ara, tranquilitat
Però la lliga continua i demà ens tornarem a topar amb el totpoderós Barça, que també ve de fer-se l’arakiri tant en lliga com en Champions League. Encara sort que guanyàrem al Sevilla, perquè no és igual jugar contra el Barça amb 37 punts que amb 34. Per tant, es presenta un encontre més tranquil per al València CF, on tota la pressió la tindrà el Barcelona —no sé si això serà favorable per als nostres interessos o pitjor, ja vorem—. Però, no oblidem que encara couen els 7 gols que ens clavàrem en l’anada de la Copa del Rei i de segur que el Barça voldrà repetir per tal de llavar-se la cara davant la seua afició. Sincerament, crec que el València CF no té res a perdre —sempre que no ens tornen a pintar la cara amb un resultat escandalós— i sí molt per guanyar. Ens juguem una victòria de prestigi, espolsar-se la mala imatge que oferírem en Copa, posar la lliga potes amunt i sumar tres punts vitals per a consumar la permanència. Sobren els arguments perquè els jugadors ixquen motivats al Camp Nou. Amunt!
