El passat diumenge em vaig alçar prompte, perquè a les 10 del matí tenia un dels reptes que em fique tots els anys com és córrer la mitja marató del meu poble, Riba-roja. Com sempre la preparació havia sigut prou justeta, i com a màxim aspirava a baixar de les 2 hores. I així va ser, amb un temps de 1 hora i 53 minuts vaig recórrer els 21 kilòmetres i poquet que té la prova. Content. Dels 1.200 participants em quedí amb un corredor que em va passar, equipat amb un tratge d´atleta del València CF. De seguida em vingué al cap l´encontre que per la vesprada anàvem a jugar en el Vicente Calderón davant l´Atlético de Madrid. Em vaig il·lusionar una miqueta perquè després de les victòries davant el Real Madrid i Leganés, pensava que ´El Calderón´ era un bon escenari per a què els jugadors del València CF, demostraren que li podien plantar cara a un gran equip com són els ´matalassers´. Posteriorment, dinar de família, on tots som valencianistes de bressol. Encara no havíem acabat de dinar i jo m´alce de la taula corrent, amb totes les agulletes que portava damunt, i me´n vaig al Síntesis Café, amb l´esperança de rascar algun puntet i vore un bon espectacle de futbol. Ignorant de mi, res més lluny de la realitat. No és que el València CF fera un mal encontre, és que ni aparegué. Mare meua, quin desastre de ´partit´. Ara mateix, l´únic que ens queda és salvar els mobles, assegurar la permanència, i que s´acabe el calvari que estem patint. Em sap greu dir açò, però el València CF ja no te ´arreglo´, sobretot si continuen els dirigents que tenim. L´equip s´autogestiona amb els jugadors, que decideixen quan competeixen i quan no, i tot açò ho fan davant els morros d´una propietat que l´única cosa que fa és mostrar la seua incompetència setmana rere setmana.
Hui ens visita el Sporting de Gijón, un altre rival directe en la lluita per la salvació. No crec que els jugadors del València CF s´atrevisquen a fer un encontre com el de la setmana passada, i més ací en Mestalla. L´afició es mereix , com a mínim, una miqueta d´implicació i ganes per part dels seus jugadors. Hui guanyar no és una necessitat, és una obligació. Com sempre, confiarem en Voro, a qui sempre vaig a defensar, perquè és el millor que li ha passat a aquest València CF dels destarifos. Ja sé que en alguns moments no ha estat encertat en els canvis ni en la lectura d´alguns ´partits´ però, a hores d´ara, és l´únic que fica trellat i sinceritat. Amunt sempre Voro!
Ja per acabar, aprofite també per saludar a la penya valencianista ´La Estaca´ de Higueruelas, de la comarca dels Serrans, especialment a Mónica, una companya de treball, que l´altre dia, després de l´encontre davant l´Atlético de Madrid en el Vicente Calderón em mirava a la cara i em deia: «Paco, sense comentaris». Jo abaixava el cap amb resignació i li deia «res més a dir». Simplement, cal destacar el compromís amb l´equip de totes les penyes valencianistes que demostren que el València CF mai caminarà sol. Molts haurien d´aprendre. Amunt!
