Dissabte passat estava entusiasmat perquè el meu amic Rafa m’havia convidat a vore el València CF-Vila-real ací en Mestalla. Tenia moltes ganes de presenciar en directe l’equip de Marcelino i comprovar les virtuts que l’han fet anar com un tir en el que portem de temporada. Dinar corrent i amb el mos a la boca cap a Mestalla (crec que no ens acostumarem mai a eixos horaris tan destrellatats) i allí estava Rafa, abillat per a l’ocasió amb els colors de la senyera, deixant clar el seu amor incondicional al València CF. Comença l’encontre, ‘partit’ intens, molt disputat per dos equips que saben a què juguen. Un Vila-real aguerrit que tapava les internades valencianistes però que mostrava un joc pobre i, en moltes ocasions, mediocre. Per altra banda el València CF no deixava d’intentar-ho i intentar-ho, però sense rematar la feina. El gol a la contra del Vila-real ens va deixar gelats, però em va quedar la sensació que el València CF era capaç de remuntar el ‘partit’. Finalment, el ‘moniato’ de l’àrbitre es va encarregar que no fora així. Però quin àrbitre més roïn, indigne de primera divisió, ens va ficar a parir a tot Mestalla. Ja feia temps que no veia una actuació tan dolenta i esperpèntica. Al final, decepció. El València CF no va meréixer perdre, tot i jugar més de mitja hora amb 10 jugadors, va mostrar caràcter i ambició, però això no va ser suficient per a doblegar al Vila-real més fluix que he vist en els últims anys.
Ens va faltar qualitat en els metres finals i sobretot, fons d’armari i frescor en uns jugadors que ja comencen a sofrir desgast. Quan va acabar l’encontre, s’alçàrem dempeus, jo el primer, i aplaudírem un equip que ho havia donat tot davant la seua afició, reconeixent l’esforç i l’entrega dels jugadors. Feia temps que no veia ovacionar al València CF després de perdre un encontre a Mestalla. Hi ha ‘partits’ en que no pot ser, s’ajunten els astres per a què tot isca tort. Entre el desesperant arbitratge, el llarguer, l’expulsió de Zaza, el gol en fora de joc del rival, les ocasions perdudes, els penals no xiulats, les lesions de Soler i Gayà...s’ajunta tot i no hi ha manera. En fi, a l’altra serà. El que està clar és que, amb l’actitud de l’equip, podem estar tranquils, però continue pensant que necessitem reforços, i dels bons, per a donar-li amplitud i major competència al planter.
Per acabar, desitjar-li tota la força del món a Marcelino i la seua família. Done gràcies que l’accident de tràfic patit haja quedat en un ‘susto’ i poc més. Marcelino, cuida’t i carrega les piles perquè et necessitem al 100% de cara al 2018. També desitjar-vos a tots i totes una bona entrada d’any i que els Reis Mags vos deixen moltes coses. Jo ja he escrit la carta i he demanat vàries coses; la lliga, la copa del Rei i sobretot, que no es lesione cap jugador més. Bon any i amunt!
