En l'escola de futbol base de l'Albalat CF hi ha un equip, que segurament a il·lusió i entusiasme és difícil de superar, i és que com jo els cride són 'els xicotets lleons'. Eixe equip és el querubí, un equip format per 15 xiquets d'edats entre els 3 i 5 anys que igual que inicien la seua escolaritat, també ho fan en aquest bonic esport. Formar en edats tan primerenques en aspectes futbolístics és complicat donada la complexitat d'alguns conceptes, per això en aquesta escola tractem d'educar i formar en valors a través del futbol.
Ajudar a construir la identitat de la persona, afermar la confiança en si mateixos, el respecte pels altres. Tot això són coses que repercutiran de manera notable en el procés formatiu de la seua persona, però sobretot el valor que més vull transmetre'ls i que a la meua manera de veure és el fonamental en aquestes edats és el valor d'equip. Tractem de treballar cada setmana un aspecte diferent, realitzar activitats diverses i sobretot aprendre futbol a força de jocs i experiències que als xiquets els facen estar en constant diversió i aprenentatge alhora.
Aquesta setmana passada treballem el valor del respecte, respecte cap a companys, entrenadors, rivals, àrbitre, pares, mares..., és per això que Iván, un dels nostres xicotets lleons, va voler fer partícip a 'Otto', la mascota de la seua classe en el col·le Alfinach, d'un entrenament al costat de la resta dels seus companys d'equip, al que nosaltres personalment bategem com «'Otto', el nou fitxatge de l'equip». Iván ens explicava que cada setmana es feia càrrec de la mascota un company de classe i que aqueixa setmana li havia tocat a ell, 'Otto' havia d'acompanyar a Iván en totes les activitats que ell fera, bé fóra una activitat extraescolar com eixir un dia a menjar o jugar en el parc amb la resta d'amics o també en la seua rutina diària. Una manera divertida de valorar el respecte cap a un nou 'company'.
Així va començar el nostre entrenament dijous passat, amb un més en l'equip! La resta de xiquets estaven entusiasmats per la visita inesperada d'aquest xicotet gosset de peluix, i és que qualsevol novetat que es presente a aquests xicotets querubins els obri el poder de la imaginació i la creativitat. Uns deien que clar, Otto no tenia la suficient grandària per a poder jugar a futbol amb ells: 'La pilota és més gran que ell!», em deien. Però sí que es podia quedar en la banqueta per a fer-los companyia durant eixos minuts de descans en els partits. Així vam aprendre a valorar el respecte no solament cap a les persones, sinó també cap als objectes o coses, perquè com ells diuen... encara que fóra un gos de peluix, Otto era un company més.
En aquestes edats és increïble el poder d'imaginació que tenen, i és una faceta d'ells amb la qual m'encanta jugar. Encara recorde entre rialles els entrenaments de desembre on entrenàvem amb les llums del camp per la foscor de l'hora hivernal. Bé, doncs els xiquets estaven impressionats amb les llums, no paraven de mirar-les i se sorprenien amb les ombres que la llum feia sobre ells!! Jo per a potenciar encara més la seua imaginació els deia que és que aquests entrenaments eren de Champions League, imagineu-vos les cares d'entusiasmats que posaven! Qualsevol aspecte els fa obrir la ment.
Treballar amb xiquets tan xicotets és molt gratificant personalment, m'agrada ensenyar-los i veure les cares que posen quan els dic per primera vegada com deuen colpejar la pilota, i quan els pregunte que amb què es dóna la passada i tots responen donant-se colps a l'interior del peu...: «amb açò María, amb açò». Quan els dic el ben que ho han fet i el somriure els dóna la volta a la cara, o la il·lusió desbordada de ficar un gol... hi ha aspectes que com a entrenadora em donen satisfacció com veure la il·lusió i l'optimisme que jo els intente transmetre setmana rere setmana, i al final és la bona conducta que cal portar en aquests equips d'iniciació, treballar més en la psicologia esportiva a escala individual i col·lectiva que embullar-se en tàctiques i sistemes de joc.
Per posar-vos un exemple anecdòtic, enguany en la seua gran majoria és el primer any que aquests xicotets juguen al futbol, podeu imaginar-vos els primers entrenaments i partits com van ser... per a gravar-los i tenir-nos de record d'aquests futurs futbolistes. Les rialles estaven sempre més que assegurades: les limitacions de les línies del camp de futbol per a ells es quedaven curtes, encara que isquera la pilota pel fons del camp i l'àrbitre xiulara, ells eren capaços de seguir jugant fins que algú s'atrevia a ficar la mà entre tants peus per a parar el joc, o quan perdien el control de pilota i molt espavilats ells la controlaven amb la mà sense que 'ningú s'adonara'... com també quan veuen a un àrbitre uniformat i li pregunten que si té les targetes, els canvia la cara en veure-les.
Durant els entrenaments quan juguem algun partidet i cadascun 'es demana' ser el seu jugador favorit, tinc com quatre Messi, a sis Cristiano Ronaldo, un Marcelo i fins a un que sempre es demana ser Aduriz, li tira la sang familiar basca segons sembla... Són anècdotes que t'omplin d'alegria recordar-les i et plasmen un somriure en la cara i és que al final la felicitat d'ells, també és la meua. Cada dia és alguna cosa diferent, i a voltes fins i tot pense i en açò molts estaran d'acord, que entre tantes situacions anecdòtiques podríem escriure un llibre per toms...
