En tres paraules; «ja era hora». Finalment, hem guanyat un partit en lliga. Sumem 3 punts que, conforme està la cosa, ens saben a glòria.

El dissabte passat vaig estar en Mestalla presenciant en directe el duel entre València CF i l´Espanyol. Tots sabem que no és el mateix vore el partit per la televisió que vore´l en directe. Les sensacions són diferents i la realitat sempre supera la ficció que proposa les imatges digitals. És cert que en la tele es veuen millor els detalls i tens la possibilitat de repetir les jugades, però si vols respirar futbol, com el directe no hi ha res. Ací van les primeres sensacions que vull destacar d´eixe encontre : «Però quina manera de patir!», «Açò no ha de ser gens bo per a la salut!», «La defensa del València és mantega pura i els atacants de l´Espanyol uns punyals afilats que entren com volen»? Un València CF agarrotat e imprecís tornà a fer un partit mediocre davant un rival, teòricament inferior, que va vindre a Mestalla a fer mal allà on més dèbil eres, en defensa, i ho va aconseguir durant tot el partit. La sort, la fe d´alguns jugadors i sobretot l´AFICIÓ. Va ser determinant per remuntar un partit que s´havia ficat, com de costum, costera amunt amb el 0-1. Sincerament, no vàrem meréixer la victòria, però guanyàrem que és l´únic que importava.

Allò que més destacaria és l´ambient que hi havia a Mestalla. Per cert, el camp no es va omplir. Tribuna i amfiteatre presentaren un aspecte molt pobre, fregant el 50% d´assistència. Però deixant a banda eixe detall, tots els que estàvem allí presents teníem clar que no era dia per a xiular a l´equip, almenys durant el partit. Em vaig contagiar d´eixe esperit constructiu que eixia de la grada, perquè jo anava amb la intenció de cridar el «Gary vete ya».

Vaig vore una afició entregada a la causa de no fer sang per la situació que pateix el club i si d´animar i estar al costat de l´equip en tot moment. Ací és quan es va notar, i de quina manera, la Curva Nord, que va estar tirant del carro tot el partit, sobretot amb el 0-1 a la contra. Ací varen estar genials. Altre aspecte a destacar és el debut en Mestalla de Siqueira i Cheryshev, les noves incorporacions del mercat d´hivern. Bons jugadors que segur que aporten experiència i aplom en l´equip. Però el millor fitxatge de tots ha sigut l´afició, que s´ha plantat i ha dit «ací estic jo», assumint el paper protagonista que li correspon i demostrant que sense afició, no hi ha ànima ni esperit.

Allò del dijous en l´Europa League, què voleu que vos diga? Amb la situació actual de l´equip, semblava una broma pesada jugar eixe partit. La veritat és que no tenia moltes ganes d´anar a Mestalla però finalment el meu fill Lluís va ser qui em va animar. Vinga anem. Va i resulta que vegem la millor primera part del València CF en tot el que portem de temporada, o de la història. Increïble. Em torna a vindre al cap les mateixes paraules; «Ja era hora». Per fi vàrem vore un València CF elèctric, intens, efectiu, precís, en el baló en els peus, fent la pressió adequada i jugant amb sentit. És cert que el Ràpid de Viena semblava una banda d´equip, però el València CF amb arguments futbolístics, els deixà KO ràpidament i no va permetre cap reacció de l´equip austríac.

Serà l´encontre del passat dijous el punt de inflexió que buscàvem? Això ho sabrem demà diumenge davant el Granada. Pel moment, hem alçat el cap amb eixe 6-0 i ens hem emportat una sobredosi d´autoestima. Per cert, benvingut Pako Ayestarán, «contigo empezó todo». Amunt i a pel Granada.

Més opinions de Paco Lluís, açi.