Golpes Bajos, va ser un grup gallec liderat per German Copini (Siniestro Total) i Teo Carralda (Cómplices) que sonava allà pels anys 80. Una de les seues cançons més conegudes deia; «malos tiempos para la lírica». M’ha vingut al cap eixe títol perquè encaixa perfectament amb la situació actual que pateix el València CF. He recorregut a eixa frase en altres ocasions per a explicar altres situacions, però hui per hui, podem afirmar allò de; «malos tiempos para el valencianista» .

Ara, la matxacada afició, hem d’aguantar com fa el ‘ninot’ el ‘moniato’ de Parejo, apareixent bufat a les tantes del matí, en una discotecaParejo,. El que faltava per encendre, més encara, la flama de la indignació. Segurament, no era l’únic jugador del València CF, que eixa mateixa nit, també estava de festa,i tampoc serà l’última vegada que passe, però cal que ser ‘colombro’ per a caure en el parany. Em ve al cap altra cançó de ‘Golpes Bajos’ que deia; «dónde has estado?, mira que ‘facha’(pinta), qué horas son estas?, vete a la cama!». Però quina classe de professionals tenim ací en València? No saben anar de festa sense que ningú se n’assabente? El pitjor de tot és que no estem parlant de qualsevol jugador, resulta que Parejo és el capità de l’equip, o millor dit, era, perquè pareix que no tornarà mai més a ser-ho, si més no en el València CF. Em resulta curiós fullejar el ‘Superdeporte’ i vore a Enzo i Parejo amb els xiquets de ‘ASINDOWN’ en la promoció del seu calendari i a continuació llegir la notícia on apareix ‘el príncipe de Coslada’ de festa i castanya perdut. No volguera fer demagògia però no sols cal ser un bon professional, si no també parèixer-ho. Eixa imatge no sols perjudica a Parejo, també al València CF, que, per altra banda, hauria de començar a tallar l’abadejo, ficar sancions i no permetre cap eixida de to. Fins ací podíem arribar!

Altra setmana convulsa i desconcertant per a l’aficionat que observa, estoicament, com va desfent-se, poc a poc, el club de la seua ànima. Però al mig del desert, una xicoteta palmera, ens dona una miqueta d’ombra i ens mostra el camí. Per fi, el València CF, torna a guanyar un encontre on apareix un xiquet tímid, alt, flac, molt paregut a André Gomes, que ha esperat el seu moment per a demostrar a tot el món, que és un jugador vàlid per al València CF. Dames i cavallers, ahí tenim a Carlos Soler, jugador que teníem moltes ganes de vore en acció i que en mitja horeta ha tingut prou per a il·lusionar a tota l’afició. Jo no tindría dubtes senyor Prandelli, si el xiquet és bo, que ho és, tire mà d’ell i no s’arrugue, perquè l’edat no importa. Ja sé que és convenient dosificar les seues aparicions i mimar-lo molt, però si és millor que el que tens, jugar-te-la amb ell, t’assegure que, personalment, li ho perdonaré tot. Sempre amunt i bon Nadal a tot el món!

Más opiniones de colaboradores. Aquí