Habitual de les grans cites i amb un palmarés propi de la seua condició de primera figura, Jesús torna a una de les finals de les dues grans competicions de la disciplina per dalt corda tres anys després. Arriba amb la tranquil·litat que dóna la maduresa. I disposat a trencar amb els pronòstics que assenyalen a Puchol II i Monrabal com a favorits.
Al de Silla no l’importa que els seus rivals siguen considerats com els principals candidats al títol. És més, ho accepta, «perquè Puchol II és el gran referent del trinquet juntament amb Soro III i perquè ens guanyaren en la fase prèvia. Però no veig grans diferències entre els dos equips. Vam perdre perquè no tancarem quinzes claus. Sincerament, crec que podríem haver guanyat en Pelayo», comenta.
El dissabte, la prioritat serà no perdre cap joc del dau i intentar sumar algun des del rest. Per a aconseguir-ho caldrà evitar a l’escaleter de Vinalesa. «Sabem que, si busquem el rebot, estem perduts perquè Puchol II ens dominarà. Hem de tallar la corda, jugar-los per davant i que Monrabal haja de llevar-se la pilota de damunt quan es faça arrere després de ferir. I al rest ens dedicarem a esperar l’ocasió propícia d’acabar».
La tàctica està clara, però el que més confiança li dóna al mitger és la trajectòria. Ell i Pere Roc II han estat sensacionals en totes les partides, també en la derrota contra els ara rivals en la final. Es veu com a més equip. «Nosaltres ens repartim més la faena i som prou regulars. Crec que esta ha sigut la clau per a arribar a la final. Hem mantingut el mateix nivell en totes les partides i també la concentració», diu.
Reivindicar-se
Amb la consecució del títol, Jesús veu una oportunitat de reivindicar-se. Perquè, malauradament, del segon ningú es recorda, tot i el mèrit d’arribar a les finals. «De vegades m’he sentit infravalorat. M’he vist millor que els mitgers dels quals es deia que lluitaven per ser el número u i que no feia tant de soroll com ells. Però tampoc em lleva la son. Jugue per a arribar a les finals i guanyar-les. I ací està la meua trajectòria, de la qual estic molt satisfet», explica.
Amb trenta-tres anys, ja no és el pilotari que sempre buscava carregar. No ha perdut un blau, simplement ha evolucionat. I en la final vol fer ús d’eixa experiència. «Quan acumules anys jugant guanyes en tècnica, col·locació i en recursos que et donen més opcions de joc. La maduresa et permet saber que hi ha vegades que és millor amagar la pilota o temperar-la a carregar amb totes les forces. És un canvi que ve donat amb el pas del temps».
