Pilotari decisiu en la punta i campió de tot en esta posició, Monrabal vol fer un pas endavant en la seua carrera, darrere en el trinquet, i consolidar-se com a mitger. El de Vilamarxant va demanar una oportunitat per a demostrar que està capacitat i li ha vingut donada en la present edició de la Copa. L’estrena no ha estat gens malament perquè el dissabte jugarà pel títol juntament amb Puchol II amb Pere Roc II i Jesús en la contra.

A falta de la disputa de la final, el balanç que fa Monrabal de la seua actuació és més que positiu. «Sincerament, crec que he respost i estic content amb la meua aportació». El pilotari reconeix que ha tingut el millor company possible, però recorda que l’ha tocat jugar penalitzat. «Ferir i fer-te arrere condiciona prou perquè mai estàs en el lloc». Ara toca rematar, «perquè si no guanyes, és com si no valguera». I amb un títol tan important es fa més fàcil reivindicar-se com a mitger, que és el lloc on vol jugar.

Monrabal ha sigut l’escuder de Puchol II. Ha treballat per a ell i, pot ser, eixa situació ha impedit que tinguera major lluïment. Però no importa. Ell anteposa els resultats als elogis. «Ens coneguem, tenim molt bona relació, sabem de les nostres característiques i ens acoblem a eixa situació. Ell és un dels restos més determinants i jo sóc més defensor que atacant, ja que no tinc tanta pilotada de quinze com altres. He fet de gregari per a aconseguir que tinga la pilota franca des del set o set i mig, on és mortal de necessitat. Però si me l’he de jugar, no tinc cap problema i jo també busque el quinze quan la veig bona. És qüestió del moment i de triar la millor opció per a l’equip», comenta.

El dissabte és més que probable que Puchol II i Monrabal isquen favorits en les travesses. I és que la relació del de Vinalesa amb la Catedral és un idil·li, més encara si no està Soro III a l’altre costat de la corda. A més ja guanyaren a Pere Roc II i Jesús en la fase prèvia, precisament en Pelayo. Però Monrabal és mostra prudent. «Si ens fixem solament en el precedent de la primera partida, podríem ser favorits. Però jo analitze altres coses, com que ells han superat les semifinals amb més claredat o la seua gran trajectòria durant tota la competició. Per a mi, els dos equips arribem amb les mateixes opcions de guanyar la final», explica.

Per a parlar dels enemics, Monrabal es desfà en elogis. Primer destaca les individualitats. «Les dificultats per a jugar-los comencen en el dau, on Pere Roc II sempre colpeja per davant perquè és esquerrà i pega fort i col·locat. A més, Jesús travessa per un moment dolç. I quan està així és dels mitgers que més facilitat té per a fer quinzes i per a restar pilotes de quinze». Però a més està el conjunt. «El grau d’acoblament entre els dos és màxim. S’entenen a la perfecció i es distribueixen perfectament la faena», assenyala.

Ahir, Jesús avançava en este diari que intentaran que la pilota no arribe als dominis de Puchol II. Monrabal s’ho esperava i tampoc oculta com plantejaran la confrontació. «És lògic que em busquen a contrapeu perquè tinc la dificultat de ferir i tornar. És una arma que gastarem els dos equips perquè Jesús també ha d’eixir des de la corda. I com que Pelayo és un trinquet on resulta molt complicat fer el quinze al rest, sobretot has de mirar d’assegurar-te el dau. Sabent de la condició d’esquerrà de Pere Roc II, nosaltres dirigirem més a la careta que a la muralla», conclou.

"És el trinquet més exigent i neutral"

El trinquet Pelayo s’estrena com a seu de la final de la Copa President de la Diputació de València. En les huit edicions anteriors el títol s’ha decidit dues vegades en Bellreguard, quatre en Alzira i tres en Genovés. El fet que apareguen més trinquets que edicions es deu al fet que fins al 2010, la final es jugava al millor de tres partides.

Qüestionat pel fet que algun equip tinga el factor pista a favor, Monrabal considera que Pelayo resulta un escenari neutral. «Quan tenia la llotgeta per a encarar-te haguera dit que sí que ens beneficia a nosaltres perquè Puchol II la pot trobar inclús amb el rebot. Però ara que està tapada crec que és igual per a tots. Pere Roc II i Jesús tenen molts recursos per a restar, independentment d’on els busques. I els dos són molt habituals de Pelayo i se’l coneixen a la perfecció», explica.

Per les grans dimensions del recinte, el de Vilamarxant preveu una confrontació de desgast, principalment per als mitgers. «Pelayo és el trinquet més exigent per a tots. Però jugant en parella crec que el mitger pateix més físicament. Quan has de restar, tens molt espai a cobrir i has de ser molt ràpid, sobretot de cames. Serà una cursa de fons».

L’exigència també vindrà donada en la faceta anotadora. Perquè amb pilotaris de tanta qualitat els intercanvis són continus. I al final, la vaqueta pesa. «No tens llocs on acabar el quinze i has de dirigir la pilota amb molta precisió. T’has de preparar el colp i sobretot ser molt pacient. Perquè una mala decisió et pot dur a tirar la pilota per terra».