Amb un cartell configurat amb els tres escaleters més rellevants del moment i una llegenda de la pilota, que tot i haver-se retirat fa dos anys manté un estat de forma envejable, la partida apuntava a interessant. I, efectivament, els quatre asos obsequiaren al respectable amb una actuació sensacional. Va ser en la nit del dimecres en el frontó municipal de Faura amb motiu de les festes de la localitat. Puchol II i Álvaro s’imposaren a Soro III i Pere Roc II pel resultat de 41-37.

Tots els protagonistes brillaren amb la mateixa intensitat. Per tant, qui mereix un esment especial és Álvaro, perquè l’onze vegades campió individual no va desentonar. En desembre complirà quaranta-tres anys, però es movia per la pista com si tinguera vint-i-cinc. Les carències, és llei de vida, venien donades al colpejar, perquè la força de la seua esquerra ja no és la d’abans. Però com que ell ocupava els quadres alegres i és un especialista de les tres parets, va tirar de saviesa a l’hora de concretar el quinze.

La inestimable ajuda darrere de Puchol II va contribuir en molt al lluïment del de Faura. El de Vinalesa és altre dels grans experts del frontó valencià i ho va demostrar. Estava tant per a posar en problemes als rivals com per a solucionar els del seu equip. I sempre actuant amb màxima efectivitat. És una màquina.

De la parella de roig s'ha de dir que a Soro III cal llevar-li l’estigma del fet que el frontó no és un escenari propici per al seu joc. Això és cosa del passat, de quan començava a despuntar, quan també es deia que no tenia esquerra. Eixes apreciacions deixaren de ser vàlides fa molt de temps. En Faura va fer jugades de mestre, moltes d’elles amb la mà menys bona i amb l’afegit que la pilota li arribava amb ‘caldo’, provinent del canó de Puchol II. Va actuar com el número u que és.

Per la seua banda, Pere Roc II, substitut del lesionat Waldo, es va estrenar com a davanter i va jugar amb la mateixa eficàcia que quan ho fa darrere. Tal vegada podria explotar més la seua condició d’esquerrà per a buscar les dues parets. Però és que moltes vegades colpejava condicionat per a contrarestar les escomeses dels blaus. I bona part d’eixes jugades, en teoria defensives, les va convertir en atacs i en quinzes per al seu caseller.

En definitiva, va ser una nit en la qual es va gaudir de la pilota. Per l’equilibri en la partida, per la qualitat de la mateixa, per la resposta del públic i per un cartell replet de campions difícilment repetible.