El dissabte complirà vint anys i des que comptava disset gaudeix de la condició de professional del raspall. Fóra del trinquet, és tímid, senzill i de tracte afable. En la pista destaca per la força amb la qual castiga als rivals. L’any que ara acaba ha sigut el de l’explosió d’Ian. I des de fa uns mesos creix la sensació que el de Senyera ha de ser qui qüestione la supremacia de Moltó. El diumenge jugarà la final del Trofeu Savipecho i el campió individual ha sigut una de les seues víctimes.

A Ian li costa acceptar els elogis i més encara que pot ser el principal problema de Moltó en un trinquet. "Em complau molt que es pense això però ell és el millor amb diferència". Ara bé, que no es descuide el número u perquè "ningú és inassolible. També es deia que ningú podia amb Waldo i el mateix Moltó es va fer amb ell. Jo vaig a treballar per a poder estar al seu nivell", diu.

En un exercici de sinceritat, el rest de Senyera considera que encara ha de progressar per a mesurar-se en igualtat de condicions al de Barxeta. "Note que amb el pas del temps evolucione i ara em trobe en gran moment. Però he de millorar coses. He de fer-me més pilotari en general: el físic, l’estratègia i sobretot el rebot".

On ha guanyat i molt és en confiança. Abans li cohibia veure’s entre les primeres figures. I encara que no l’ix dir que ja és una d’elles, sí que reconeix que de la inseguretat ha passat a trobar-se còmode en la pista, independentment de la contra. "Fa un any o any i mig, quan jugava una partida important, sempre em posava nerviós i en algunes ho pagava perquè en els primers jocs no rendia com de veritat podia. Ara he superat eixa por i isc molt més tranquil", explica.

Una prova evident del seu pes específic en el raspall és que resulta estranya la setmana que no haja d'enfrontar-se a Moltó una o dues vegades. A Ian li pareix massa. "Preferiria jugar contra ell menys sovint perquè no fóra tan habitual. Trobe que aconseguiríem que eixe dia anara més gent al trinquet. Però si és el que la gent demana, és normal que els trinqueters facen eixa partida", comenta.

En el Trofeu Savipecho, Ian s’ha venjat de la victòria de Moltó en el Campionat Individual. "Va ser una sorpresa acabar tan ràpidament. No havia jugat mai en Pelayo i he de reconéixer que enfrontar-te en trio a una parella en un trinquet tan gran és un gran avantatge. Dos contra dos haguera sigut diferent", diu.

Tornant al mà a mà, el de Senyera també espera tornar-li-la en el futur a l'ara dues vegades campió. "Me n'aní amb la sensació de poder haver fet més. Al principi de la partida, en veure que a ell li costava anotar, em vaig motivar i inclús vaig pensar que podia guanyar. Després vaig perdonar dos quinzes clars que m’impediren fer el joc i em vaig afonar. Ja no em va respondre el cap i tampoc el físic. A partir d’ahí me n'aní avall", assenyala.