Amb la consecució del sisé títol mundial, el balanç de la participació de la Selecció Valenciana a Colòmbia solament pot ser positiu. Però esta ha sigut una edició especial, sobretot pel fet de recuperar l’hegemonia en la modalitat més antiga, les llargues, amb la qual va nàixer el moviment internacional.

Feia tretze anys i quatre mundials que als valencians se’ls resistia l’or més preat. El seleccionador Pigat II s’ho havia pres com una assignatura pendent i és per això que en la convocatòria va prioritzar la presència de pilotaris polivalents però que en la seua majoria foren especialistes en llargues.

L’aposta ha eixit perfecta. La victòria contra Bèlgica li atorga un valor afegit al títol parcial perquè els belgues eren els vigents campions i van ser els botxins dels valencians en el mundial anterior, que es va disputar a casa, a Massamagrell.

Però guanyar solament les llargues no haguera permés proclamar-se campions absoluts. El camí cap al cim va començar en la disciplina de joc internacional, que es va incorporar als mundials en l’any 2002, quan Argentina va ser l’epicentre de la pilota a mà. Va sorgir amb la intenció d’obrir les opcions de victòria a països amb menys tradició en les llargues. Es va idear un joc fàcil d’entendre i inclús atractiu televisivament que conjuga força i tècnica. En les sis edicions que ha format part dels mundials, els valencians n’han guanyat tres.

I del joc internacional, al frontó que solament té el frontis i es juga amb una pilota de frontenis, en la Confederació Internacional nomenat one wall i als Estats Units conegut com a handball. És la modalitat que tradicionalment més se li ha resistit als valencians. Enguany, però, la participació ha acabat amb un més que destacable tercer lloc de Sacha i Bueno.

Precisament esta disciplina ha estat l’escollida per a la competició femenina, que es va incorporar a les cites mundialistes en l’any 2012, sent Holanda el país amfitrió. Amb la de Colòmbia han sigut tres les edicions en les quals han participat les xiques. En les tres, les valencianes han aconseguit el bronze.

Ser terceres en un mundial és un gran assoliment. Però sembla que el moment de les valencianes està per arribar. En cada campionat fan la impressió d’estar més preparades. I a Europa ja saben el que significa proclamar-se campiones.

Ana Belén Giner, una pionera en la pràctica i l’impuls de la pilota femenina, continua liderant la selecció. En el torneig individual ha quedat quarta, sent la millor valenciana. I amb ella es manté Mónica Moya, fins ara fixa en tots els esdeveniments d’importància. Però la saba nova ve espentant per darrere. És el cas de les debutants Mar Giménez i Victoria Diez i de les moltes que s’han quedat a València però que perfectament podrien haver format part de l’expedició.