El trinquet Pelayo va acollir ahir la primera jornada de les semifinals del Trofeu Mixt Masymas, sessió que va ser propícia per als equips encapçalats per Moltó i Pere Roc II, que ja esperen rivals en les finals del dia 5 a Pedreguer.

La sessió va començar amb l’eliminatòria de raspall. Moltó i Brisca van eliminar a Marrahí, Coeter II i Néstor després de completar una gran remuntada. De fet, els ara ja finalistes van sumar els cinc jocs seguits.

Fins al 0-15 favorable al trio, a la parella li va costar entrar en joc, sobretot a Brisca, en unes ocasions perquè els rivals li evitaven i en altres perquè no restava amb solvència i no explotava el seu joc per dalt.

En este tram, Marrahí ho passava tot amb força i executava la treta com si es coneguera el trinquet de tota la vida, convertint el tamborí en una diana. El rest estava més que còmode en la seua estrena a la catedral. Els companys també ajudaven a fer que el debut fóra plàcid, perquè paraven pilotes i remataven a la perfecció.

Però la parella va reaccionar. Dues pilotes que van generar polèmica entre els contendents van fer que Brisca s’enfadara i, a partir d’ací, el d’Oliva va ser el mitger que decideix partides. Però, si bé és cert que el despertar de Brisca va capgirar la semifinal, el nom propi va ser Moltó, que va estar fort, segur i precís del primer a l’últim quinze.

A continuació en la semifinal d’escala i corda, Pere Roc II i Javi es van desfer de Soro III i Félix pel resultat de 60-35.

En els moments previs al començament els espectadors no sabien cap on tirar en les travesses. «Quico -Soro III- és molt de Quico, però Pere Roc II està molt fort», es repetia a l’escala. I amb eixe dilema els va costar decidir-se per donar a una de les parelles el privilegi de partir com a favorita.

I sí, Pere Roc II està en un moment esplèndid, i davant jugà amb el número un actual dels mitgers, que va demostrar que ho és. L’esquerra del de Benidorm va ser una arma letal al dau i un baluard al rest quan tocava defensar. I la dreta del de Massalfassar arribava a totes les pilotes per a carregar o tornar-la, sempre amb criteri.

Tot i els cinc parcials de diferència, va ser una molt bona partida, jugada de poder a poder. Van guanyar aquells que la van passar més voltes i van estar més afinats en les rematades, però dels perdedors cal assenyalar que també tiraren de força i tècnica a parts iguals per ferir a la dupla rival, si bé els va costar més aconseguir-ho.

Els quatre jugadors feren que el públic ovacionara una vegada i una altra els colps que pegaven a la vaqueta. Buscaven careta, tallar corda, la llotgeta, l’escala, el pouet... No cessaren els intents de donar espectacle, fent que també uns pilotaris aplaudiren als altres els quinzes magistrals, com a vertaders cavallers.