Moltó va aconseguir el dissabte proclamar-se campió del Trofeu Mixt Masymas de raspall, junt amb Brisca. Poques presentacions li fan falta a un pilotari que no s’ha rendit, que ha buscat sense parar la forma de ser feliç dins dels trinquets per contagiar eixa felicitat a tots aquells que acudeixen a veure’l jugar.

I així se sent de nou, molt content. «Després de perdre la final de la Lliga ja estava jugant millor i em trobava més feliç, però encara no estava còmode. Farà unes tres setmanes que em vingueren estes noves sensacions i ara em trobe molt bé al trinquet i també entrenant. Ara em resulta molt més fàcil tot», assegura Moltó.

Guanyar el Masymas ha representat per a ell una oportunitat de presentar a este nou Alfonso als aficionats. Abans, «conscientment estava enfadat en mi mateixa. Anava a jugar i les coses no m’eixien. I això la gent ho nota», afirma. Però l’optimisme ha d’anar sempre per davant. «Al final tot açò has de treballar-ho i a poc a poc et dónes compte que vas recuperant el teu estil».

La preparació física és un dels seus punts forts. «Este matí (per ahir) he parlat en el meu preparador, Canari, que m’havia comentat que descansara l’endemà de la final. Però després d’alçar-me, m’he arreat 60 quilòmetres en la bici». Però no solament està fort com un bou. A més, ara també ha recuperat a eixe Moltó tècnic que ell mateix trobava a faltar.

Tots aquells que el coneixen saben l’estima, quasi convertida en addicció, que el de Barxeta té pel campionat Individual. A mesura que passen els dies va restant al calendari el temps que queda fins que arribe el moment. I no, no oblida eixe 4 de novembre de 2017 en què va perdre el títol front a Ian. Però, de nou, els moments difícils el fan més fort. «Després de perdre vaig estar molt tocat. Pel temps m’he donat compte que haver-lo perdut m’ha aportat coses bones. Havia de canviar la part de Moltó que no estava sent la correcta. Perdre em va fer tornar als meus principis».

A més, li suposa una motivació extra eixa rivalitat sana, i merament esportiva, que existeix cada vegada que comparteix cartell amb el de Senyera. «Que un jugador et pressione i t’estiga guanyant, al final t’ho has d’agafar com un repte». Ja ha començat a preparar la part aeròbica de cara al seu campionat fetitxe. Bicicleta, eixir a córrer, triatlons..., «hem plantat ja la llavor per fer la base», bromeja.

Una llavor que fa molts anys va plantar son tio, a qui té com a referent. El mateix que el va fer descobrir com jugar sense enrotllar-se les mans, per tal d’aprendre a pegar-li bé sense fer-se mal. «Ell no em feia jugar a pilota, em feia disfrutar i enamorar-me d’ella. Quan anàvem a entrenar al frontó perdíem la noció del temps».