nacceptable», eixes eren les paraules de Gary Neville en acabar l´encontre davant el Rayo Vallecano. Jo aniria un poc més enllà, «açò és el timo de l´estampeta». L´aficionat va a vore un espectacle de futbol on espera que els futbolistes del seu equip mostren certa actitud , predisposició i concentració per disputar el partit a l´equip que té davant. I què es troba l´afició? Un equip apàtic, sense idees i desbordat per un equip que corre més que tu i que no té por de jugar al futbol.

Si compres una entrada per a vore un concert d´AC/DC i et trobes dalt de l´escenari a un imitador de Manolo Escobar „amb tots els meus respectes a Manolo Escobar„, allò que pot passar és que la gent es mosquetje i demane explicacions, perquè ha pagat una entrada per a vore un concert de Rock i no un altra cosa. Podríem dir que es tracta d´una estafa. Per tant, allò normal seria, en primer lloc, demanar disculpes als espectadors, i després, tornar els diners de l´espectacle, perquè no es correspon amb el que s´ha ofert.

Si el València CF fou capaç de plantar-li cara al Barça i al R. Madrid, mostrant intensitat i ganes de córrer, no entenc perquè no és capaç de fer-ho amb altres rivals, en teoria, més assequibles. Sincerament «neu a fer punyetes». Així és impossible il·lusionar-se amb l´equip i creure en cap remuntada. Quan va acabar el partit de diumenge passat, els col·legues ens miràrem als ulls i amb cara de panoli ens dèiem; «què anem a fer-li!, el nostre equip sempre serà el València CF i sempre voldrem que guanye i jugue bé, malgrat entrenadors incompetents, presidents ineptes, propietaris meninfots o jugadors manteros i roïns, i amb això hem d´apitrar». No es tracta de baixar els braços i acatxar el cap. Allò que estàvem expressant és que quan les coses van malament qui realment pateix i ho passa fatal és l´afició que sent la impotència i la frustració de vore com l´equip va apagant-se com una candeleta. Un amic meu m´explicava una qüestió bàsica en el món de l´empresa «L´amo ha d´estar tots els dies a les 8 del matí al peu del canó, perquè de no estar, els treballadors comencen a fer el ´llonguis´ i la cosa deixa de funcionar com tu vols». Tal vegada siga eixa una de les raons per la qual el València CF està com està.

Com a conseqüència de tot açò, el dijous a Mestalla anaren quatre gats a vore el partit d´anada de l´eliminatòria de la Copa del Rei. Per cert, cal no menysprear la competició del KO i anar a per totes. Jugar la semifinal seria una llum enmig de l´obscuritat en què estem immersos, i a partir d´ací, pensar en què tot pot passar.

Demà anem a terres galegues, a jugar contra el Deportivo de la Corunya. L´última vegada que visitàrem Galícia, el València CF ens va sorprendre amb un increïble 1-5 davant el Celta. A vore si torna a sonar la flauta i ens emportem una victòria de Riazor. Com sempre, continuarem desitjant que el València CF guanye i jugue bé. Ale! Gary, a per el primer triomf en lliga, que ja toca valent! Amunt!

Més opinions de Paco Lluís, açi.