La setmana viscuda pels valencianistes ha estat plena de contrastos. Per una banda, el València CF aconsegueix la primera victòria en Mestalla en el campionat lliguer. Ha estat ni més ni menys que el 24 de novembre, i davant un equip prou fluixet com és el Rayo Vallecano, que conforme van les coses, lluitarà per a no baixar a segona divisió. Jo crec que ja tocava, no? Per tant, contents, perquè encadenem 2 victòries consecutives en lliga, i perquè l'equip va millorant, poc a poc, les seues prestacions, que és el que demanàvem a crits. Tampoc anem a llançar les campanes al vol, però un 3-0 en casa, dóna molta confiança encara que siga contra un equip inferior. Per fi celebràrem de gust una victòria contundent. Com a anècdota, el veïnat que tinc de Mestalla, en el sector 15, parlàvem de vindre amb la mateixa roba, els mateixos "ambuletos" de cara al proper "partit" davant el Sevilla, ja sabeu, per allò de la superstició i eixes coses.

Curiosament, el veí de darrere em comenta que ell sempre va a Mestalla i hi porta damunt una estampeta de Mario Alberto Kempes. Li responc immediatament llevant-me l'abric que portava tot mostrant la meua samarreta del centenari amb el nom de Kempes a l'esquena: senzillament impactant, digne de ser analitzat en el programa "Cuarto milenio". Hi ha que vore com perdura encara l'esperit del "matador" entre els aficionats del València FC. Bé, per si de cas, repetirem indumentària per al dia del Sevilla, a vore què passa.La decepció

Dimarts passat, en canvi, patírem altra decepció del València FC i ens despatxaren de la Championsmés prompte que no esperàvem. La crònica dels periodistes diuen que el València FC va plantar cara a tota una Juventus, que l'equip va estar sòlid en defensa i feu un encontre polidet. És cert que l'equip ha millorat, però caure en de la Champions de la manera que ho ha fet el València FC (tenint en compte el comportament de l'equip en tota la competició), és d'equip mediocre. Ens ha faltat caràcter i ambició, llevat de l'encontre en Mestalla davant el Young Boys, on es va guanyar amb certa autoritat, la resta d'encontres el València FC ha jugat a no perdre, i això és el que cal recriminar-li a Marcelino, independentment de lesions, baixa forma o falta d'acoblament d'alguns jugadors. No es tracta de competir en els "partits" importants, es tracta de competir bé els 90 minuts de cada encontre, eixa és la clau. Ara ens queda el consol de l'Europa League, i què voleu que vos diga? No fa massa il·lusió jugar la segona divisió europea. De moment, l'equip no està per a tres competicions, ja vorem en febrer com estem. Ara tots parlen de guanyar l'Europa League, però jo crec que encara estem més verds que una ceba com per a aspirar a un títol europeu.

Per qué no?

I hui què? Hui a per el Reial Madrid. Ahí és on s'ha de demostrar el caràcter i l'ambició. Si anem al Bernabeu amb por de fer el ridícul, caurem en la mediocritat. Si pel contrari, anem decidits a guanyar, és molt provable que rasquem els tres punts. L'Eibar ho va aconseguir la setmana passada, per què no el Valencia FC? Amunt!