El que va ocórrer en l'últim encontre de lliga ací en Mestalla és difícil d'explicar. La victòria in extremis davant el Huesca, va generar un grapat de sentiments contradictoris que va desconcertar a una afició, que no sabia si aplaudir, xiular, abraçar-se amb el del costat o simplement plorar. I allí estava jo, al mig de la tronada, celebrant el gol de Piccini. Eixe és el València FC que tenim, un equip que per moments, juga bé i transmet bones sensacions, s'avança en el marcador, deixa de dominar l'encontre, recula la posició, li permet al rival avançar i creure en les seues possibilitats, segueix desaprofitant ocasions claríssimes per a tancar el partit, comet un penal absurd, el rival li perdona la vida en desaprofitar dos ocasions de gol, el públic comença a mostrar el seu descontent i, al final, guanyes l'encontre en l'últim sospir. Això és patir i la resta són bovades.
No és d'estranyar que l'afició eixira de Mestalla totalment desconcertada. Ho compararia amb la mateixa sensació que experimenten uns pares quan un fill o filla està jugant, creua la carretera perseguint un baló i es queden a punt de ser atropellats per un cotxe. Escoltes la frenada i te'n vas com un posseït a vore què ha passat, en arribar i comprovar que el xiquet o xiqueta està be, no saps si abraçar-los o renyir-los.
Ara que l'any comença de nou, és bon moment per fer creu i ratlla i espolsar-se de damunt tot allò que ha fet que el València FC no funcione com cal. Per a mi hi ha un factor clau que està minvant l'equip: la falta de confiança. Si els jugadors valencianistes recuperen eixa confiança i creuen en les seues possibilitats, vorem una lliga nova on el València FC encara podria ser protagonista, però, sense confiança seguirem immersos en la mediocritat, caminant amb més pena que glòria.
Aprofitant que venen els Reis Mags, escriurem la nostra particular carta, i com l'afició ens hem portat molt, però que molt bé, esperem que ens concedisquen almenys tres desitjos, un per a cada Rei; en primer lloc desitgem recuperar els lesionats, l'equip necessita a tots els jugadors del planter sans i en forma. En segon lloc, desitgem un bon davanter que marque gols, i per últim, desitgem festejar un títol. Si de cas, ja que estem, afegirem un quart desig; guanyar en Mendizorroza a l'Alavés
Volguera acabar hui recordant a un grandíssim valencianista, que ha sigut soci del València CFEs tracta d'Enrique Ramos, persona discreta però que ha viscut el futbol sempre de manera apassionada, i així és com ho va transmetre, portant-nos a Mestalla des de ben xicotets, tant a mi com al meu germà Quique. Últimament, des de la seua cadira en el sector 5, fila 13, on ha viscut l'etapa més gloriosa del seu València CF. Gràcies per tot Pare, i sobretot, per mostrar-nos el valencianisme més pur. Amunt per sempre!
