Com diu la cançó 'tropecé de nuevo y con la misma piedra'. Altre empat en lliga, i ja van 16, per a un València FC Una altra oportunitat perduda per a retallar distància a un rival directe com és el Getafe. Així estem tota la temporada en la competició domèstica, 'ni chicha ni limoná', quan pareix que la cosa es fica a tir, per una raó o per altra, s'encalla l'escopeta i s'hi torna a escapar la peça. No queda altra que ser pacient i esperar un altra ocasió, com per exemple, la de la setmana que ve en Sevilla. Però d'això ja parlarem.
La setmana ha estat marcada, com no, per una data històrica que fica els pèls de punta a tot aquell/aquella que es considere aficionat al València FC i senta els seus colors. Complir 100 anys no és qualsevol cosa i més si parlem d'un club de futbol. El que està clar és que per a l'afició, el València FC és alguna cosa més que un club de futbol, és un Sentiment; una idea senzilla per a explicar conceptes més complicats i abstractes com l'emoció de guanyar, de viure un gol a Mestalla, la desesperació de jugar malament, la desolació de la derrota, la ràbia de saber que t'han xiulat un penal injust, l'esperança de remuntar un partit, l'eufòria de conquerir un títol€ eixa mescla d'emocions juxtaposades tan difícil de racionalitzar és el que, per a mi, suposa eixe sentiment de ser valencianista. Sempre he dit que tu no tries el equip, és l'equip qui et tria a tu, i quan ho fa és per a tota la vida. També és cert que cada valencianista viu, a la seua manera, eixe sentiment que parlàvem. Com diria un amic meu «els sentiments i les emocions estan en un muntó, i cada un/una, carrega la que vol», d'ahí que hi hagen derrotistes, optimistes, incrèduls/dules, confiats/ ades, patidors/ores... però tots i totes formem eixe col·lectiu tan meravellós que és el València FC.
L'altre dia, en la marxa cívica es va posar de manifest eixa fidelitat que l'afició te al seu equip. Va ser com celebrar les bodes centenàries d'un matrimoni que renoven els vots i les promeses de tota una vida junts; «en la salut i la malaltia, en la prosperitat i l'adversitat, en l'alegria i en la tristesa€ tots els dies de la meua vida». Cal agrair la participació i complicitat de tots els exfutbolistes que volgueren participar d'eixe acte tan sentit.
Personalment, jo vaig començar a ser valencianista gràcies a mon pare, que als 5 anys em va dur per primera vegada a Mestalla. A partir d'eixe moment ja no cabria en el meu cor altre equip que no fóra el València FC. En ma casa sempre s'ha respirat valencianisme pels quatre costats però tots tenim un record que et marca per a tota la vida. El meu record és la final de la Copa del Rei del 1979, on voltejàrem al Real Madrid per 2-0, gols de Mario Alberto Kempes, ahí vaig viure el meu primer èxtasi com a valencianista. Llarga vida al València FC i amunt!
