Impossible explicar el que vàrem viure en Mestalla el passat dimecres. Podríem dir que el més important en el futbol és la victòria i la resta és secundari. Els 6 punts aconseguits davant el Sevilla i el Real Madrid, situen al Valencia CF en una posició immillorable per atacar el quart lloc en lliga. Ara sí que estem ahí de veritat, depenent d'un mateix i amb opcions reals de jugar la Champions la temporada que ve. Amb les dos victòries, el bot que ha fet el Valencia CF ha sigut enorme. Hem passat de ser un equip 'empataor' a ser un equip amb dinàmica guanyadora, i això sempre és una bona notícia, i més, estant en el tram decisiu de la temporada.Dos victòries de mèrit
Si analitzem els dos últims encontres, vegem a un Valencia CF amb el denominador comú de la solidesa defensiva. Tot l'equip gira en torn d'eixe concepte i encara que moltes vegades els jugadors reculen massa (amb el vist i plau de Marcelino) cal reconéixer l'ordre de l'equip, que es mostra compacte i seriós en defensa i molt vertical a la contra. Un model que sempre ha funcionat ací en el Valencia CF i que Marcelino ha sabut implantar. Dues victòries diferents, mentre que en Sevilla es va patir de valent per a defendre el 0-1, fent una segona part fluixeta i 'amarrategui' en excés, el dimecres en Mestalla i davant el Real Madrid, vàrem vore la millor versió d'eixe model on l'equip es replega amb intel·ligència, fa una pressió coordinada i ix com un llamp a la contra. Curiosament, els gols del Valencia CF varen vindre d'ocasions a baló parat i no fruit de les innumerables contres que va disposar l'equip. Si cal posar algun però a l'equip de Marcelino, seria precisament eixe, no materialitzar en gol les contres que genera. Si el model es basa en eixe concepte, tenim un problema a resoldre. És cert que l'equip fa les transicions molt ràpides però quan arriba a la zona on cal definir, es precipita en excés i no acaba de tancar la jugada. Ah, per cert, aprofite l'ocasió per a destacar a un jugador total; pedra angular del joc de l'equip perquè talla i recupera balons, corre, organitza i distribueix el joc, llença les contres, arriba a zona de remat, treu les faltes, treu els córners, xuta els penals, fa gols... no és altre que el capità Dani Parejo, l'arquitecte, millor dit, l'aparellador del Valencia CF. Quan Parejo està en forma, com és el cas, és un jugador insubstituïble, quan no ho està el Valencia CF el troba a faltar. L'encontre que feu davant el Real Madrid dimecres passat és digne de mencionar i aplaudir, un autèntic recital de jugar bé al futbol. Ja sabem que si jugara en el Reial Madrid o en el Barça el ficarien pels núvols i algun sector de la premsa estaria valorant-lo en més de 80 milions d'euros, però com juga al Valencia CF...
Per acabar, ens centrarem en el més important del futbol, que no és altra cosa que guanyar en en el camp de Vallecas al Rayo Vallecano, la resta, com ja sabeu tots, és secundari. Amunt!
