Trista derrota del Llevant UD contra Sevilla FC

De vegades un partit no comença quan l’àrbitra xiula l’inici. El gest, l’acció del braç, el moviment del cos no generen el compte arrere dels minuts, sinó que estos són un prolongar-se d’alguna cosa prèvia. Hui era una d’eixes vegades a causa de dos esdeveniments sorpresius, encara que cuejaven des de fa anys en els raonaments de barra de bar i sobretot en els llocs on es prenen les decisions de transcendència: primerament, el dimecres 8 d’octubre, la destitució de l’entrenadora Emily Lima després d’haver sumat només un punt de díhuit possibles; en segon lloc, l’anunci, en ple pont del 9 d’Octubre, de la venda del Llevant UD femeni, una ideíca (com diem en la meua comarca) que, no sé si sempre, pero quasi sempre, li ha resultat atractiva a José Danvila, màxim accioniste del club. En 2023 era una reducció de la secció (inclús la desaparició), en 2024 l’avís que si es descendia de categoria es vendria, i en 2025 l’anunci de la venda efectiva com a part de la solució per l’immens deute que arrossega el Llevant UD. Dos terratrèmols deportius l’impacte dels quals sens dubte afectà les jugadores d’un equip que es troba en l’últim lloc de la classificació, cada setmana una miqueta més separat dels conjunts immediats, i amb un pròxim calendari per a enllaçar calfreds.

El Sevilla, amb 7 punts i tres derrotes consecutives en els quatre primers partits de lliga, no pareixia el menys idoni dels equips per a iniciar una remuntada en la taula, i, de fet, el sol que a poc a poc s’ensenyoria de la Ciutat Deportiva de Bunyol, i el canvi de responsable en la figura de Santi Triguero il·lusionava com per a vore la primera victòria del Llevant UD en lliga. Però no. No ha sigut així. Desgraciadament i dolorosa s’ha fet real aquella sentència de Luis Aragonés: “Jugamos como nunca y perdimos como siempre”… Allò que hem viscut és la derrota més trista de la mitja dotzena. L’equip, cal dir-ho de bestreta, no era el mateix; les jugadores, sí, per descomptat, però la posició, l’ímpetu, la lluita… havien guanyat metres de distància respecte de les jornades anteriors, conquerint galàxies per a un Llevant UD que per primera vegada, deixant a banda errors o carències, ens ha fet ensomiar. És molt fàcil ser endevinador a misses dites, però amb Triguero en la banqueta des de l’inici de la lliga, o amb algun altre tècnic amb solvència per a extraure el coratge que les jugadores han mostrat hui, estarien en mitat de la taula.

El partit ha sigut molt igualat, i allò que meravellava és que el Llevant UD prenia la iniciativa, arribava amb opcions possibles de marcar, i ha evolucionat de pitjor a millor, és a dir, de mancar de profunditat amb Pierina Núñez com una nàufraga en la punta, a abocar-se sobre l’àrea de Sullastres pensant que l’empat era el mal menor, que era un punt, val, però que la victòria era també justa, més justa. En la primera part, els duets d’Ana Franco i Núñez per al Llevant, i de Débora García i Andrea Álvarez per al Sevilla, han portat bona part del perill. Este matí no plovia, però l’aigua deixà banyat el terreny de joc, i es notava en els moviments de la pilota: anava lenta, i inclús pràcticament es quedava plantada, la qual cosa podia aprofitar-se en pilotades llargues i incursions fins a la línia de fons de les porteries, sobretot per part del Sevilla. Dos pilotes al pal de les andaluses, i una de Rai Carrasco sobrepassat ja el temps reglamentari eren les fites de diverses arribades, més perilloses per part de l’equip de la Giralda, cal dir-ho tot.

En la segona part, el Llevant UD ha eixit a buscar la victòria. Extraordinària Dolores Silva defensant, atacant, creant, tallant, imponent hui; extraordinària Érika, sempre agressiva, buscant ocasions, protegint; extraordinàries Carol, Alharilla, Eva Alonso… I Coronado, gran en la porteria a pesar dels esglais. Només la banda dreta llevantinista, en el primer quart, ha quedat massa buida, amb poca contundència o errades defensives, amb possibilitats immenses del Sevilla per a intentar la diagonal, buscar un còrner, o centrar rasa la pilota sobre la línia de fons. I, de fet, d’una d’eixes jugades, en el minut 85, ha arribat l’unic gol del partit, obra de Gabarro per a les andaluses. Els canvis de Santi Triguero en el minut 75, més ofensius, amb l’entrada d’Agama i de Kalu, demostraven que el tècnic no donava l’empat per bo, i la nigeriana ha tornat a destacar-se durant el temps jugat. Ja en el descompte una clara ocasió en l’àrea ha acabat en les mans de Sullastres. Punt final.

El Llevant UD ha perdut hui diumenge en la pitjor de les derrotes, la que, estic convençut, més ha dolgut, i alguna jugadora li pegarà voltes esta vesprada i esta nit al com i al perquè. Però aixo hui. Demà no. Demà toca seguir, deprimides o il·lusionades, veteranes o nouvingudes, amb més o menys amor als colors…, i, si es perd, que almenys siga honrosament, en esta última temporada del nostre equip de veres nostre, i este matí encara un poc més nostre d’allò que en l’immediat futur serà. O tempora, o mores !