Amarga derrota contra el costa Adeje Tenerife

No sé amb quin ànim ni amb quin ardor ens dirigíem este dissabte, primer de novembre, a l’estadi Ciutat de València. ¿El canvi d’ubicació seria un revulsiu, un augment del desig no ja de guanyar, que es dona per fet en cada encontre, sinó sobretot de sentir-se guanyadores en un camp de milers d’espectadors? Celebrar el primer triomf de la temporada, i enfrontar-se al futur amb un punt d’alegria, era un anhel amb roba de diumenge; ensomiar amb una victòria que ni Emily Lima ni Santi Triguero han pogut trobar, encara que l’entrenador ha intentat buscar-les, en especial en el dia contra el Sevilla FC. S’ha jugat amb més ganes, amb un punt major de festa, però de futbolistes amb qualitat visible s’ha de formar un equip, un grup cohesionat, i eixe conjunt amb fusió de sensibilitats i edats, a banda de compacte, s’ha vist en defensa i porteria, però no de mig del camp cap amunt, on la mera presència hauria de ser auguri d’algun resultat més positiu que el mer estar allí.

I a això afegim la impotència, la pitjor de les companyes quan en compte de cridar deus callar-te, en compte de cantar gols t’empasses els de les altres, quan allò que tens en contra no és una defensa titànica, ni un equip fascinador o sorprenent, ni atacs supersònics, ni contraatacs amb filigranes i adorns i saviea, sinó les puces del gos flac, l’atzar que s’alliga en contra… Això i línies trencades, una maquinària potent que no s’acobla bé, i una revolució que es queda a les portes… de sa pròpia casa, lamentant de nou com per una distracció, per un colp de sort, per mala sort o per un maleït travesser la pilota ha coquetejat amb la xàrcia, delerosa de rebre una frustrada embranzida.

Era 1 de novembre, pocs dies després de l’aniversari de la dana del 29 d’octubre de 2024, i cal reconéixer el detall del Llevant UD d’iniciar el partit amb un minut de silenci en memòria de les víctimes d’aquella catàstrofe. Un any després, seguix modelant el pensament de valencians i valencianes, i continua imposant la seua brutalitat de fang, d'aigua i de mort a aquells que patiren les seues conseqüències.

Ja en l’àmbit deportiu, ha sorprès l'alineació d'eixida, nítida mostra que no hi ha un equip: es busca un onze ideal i no se sap de quina manera: absències d'Alharilla, ni convocada; absència de Dolores Silva després del seu compromís internacional amb Portugal; i absència d'Agama, titular o no depenent del dia. En la punta, Kalu, amb detalls tècnics de qualitat, però ofegada a la fi; i Paulina Ali de nou en la defensa, que ha fet l’1 a 1, però amb massa imprecisions, a més de terribles. La resta de l’equip, començant per Érika (capitana hui, i homenatjada en el seu partit número 100 amb el Llevant) i seguint amb Rai Carrasco i Carol, ha exhibit determinació i lluita.

El Llevant s'ha mostrat amb poder en la seua àrea, amb pressions puntuals: deixaven jugar a les rivals, i defensaven amb calma; ara bé, la pressió, com per desgràcia és costum, no equivalia a possibilitats de contraatac, la qual cosa, lògicament, implicava el domini del Costa Adeje en el primer tram del partit. Si s'ha vist una presència major del Llevant en l'àrea de les canàries es devia al fet que eixien amb la pilota controlada i amb possibilitats de furtar-la. Hi havia sensacions incòmodes: es podia aconseguir un bon resultat, però de vegades ens tornava a la ment una pel·lícula repetida. L’1-1 al final dels 45 minuts era un resultat just, gràcies a un gol en pròpia porta de Carlota.

En la segona mitat el caos s’ha fet amo. A partir del 1-2, aconseguit de penal després de sol·licitud de revisió per part d’Eder Maestre, el partit entrava en una fase de mort aparent. Anàvem cap als últims 15 minuts amb la sensació que estàvem més a prop del 1-3 que del 2-2, després d’un xut de Dolores Silva al travesser. Però el gol d’Érika gràcies a un penal, també concedit després de sol·licitar la revisió d’unes possibles mans, ha dut a l’empat en el minut 83. Existia el desig de més, una vaga idea que es podia sumar un punt, si no tots…

Però la frustració d’una derrota l’hem viscuda hui en carn viva, perquè s’ha perdut en el minut 99, després d’una cabotada de la xabiana Sandra Castelló, sola, absolutament sola, infinitament sola, i amb temps per a pensar on volia col·locar la pilota, i fer-ne el tercer, de quatre, i que ha posat punt final al partit anímicament. Porca misèria!

Què farem? Que ens faran vore a partir d’ací? Quines conclusions extraure’n?

La primera, positiva, és la gran igualtat de la Lliga F. I així, igual com ens cantaven Milton Nascimento i Maria Bethânia que hi ha cançons i hi ha moments, fins i tot el Barça comença a trobar-se amb dificultats, i en casa, per a guanyar algun partit, i només els tocs de qualitat han fet que no acabaren en empat els encontres contra el RCD Espanyol o el Granada CF. El Llevant UD, enfront dels seus rivals, no és metafísicament inferior.

La segona, importantíssima: no es pot pilotejar a la vora de l'àrea o en la mateixa àrea quan tens una contrària fent pressió i una altra atenta a la pèrdua o robatori. Hui els quasi penals o les ocasions de gol més clares han nascut d'eixa inaudita atracció per viure perillosament. I ni tan sols els esglais (o el gol sorgit d'eixe risc) ha fet canviar la pràctica, com si no hi haguera idees per a tirar avant quan s’ix des de l’àrea.

La tercera: a pilota parada hi ha uns errors de marcatge que fan tremolar, si no sumixen directament en l'horror i la caiguda lliure. Els gols del Costa Adeje Tenerife de hui han vingut a pilota parada: dos penals i dos còrners. Tot el treball defensiu, tan bo en els partits perduts per la mínima, no servixen de res si hi ha una o dos o tres jugadores clavant-se en la porteria sense oposició.

La quarta i última: el Llevant ha fet dos gols contra un dels equips que aspira a una plaça en Europa, i que es mantindrà còmodament en la part alta de la taula, però que després d'un començament amb victòries fora i empats en casa, dels últims sis punts, només n’havien tret u… Es pot estar dalt, i després afonar-te. O a l’inrevés?

Confiem en la sorpresa, en una cinglada elèctrica, celestial o terrena, que esperone, reviscole, vivifique, entusiasme… Ens pesen els partits que hem perdut, el lloc en la classificació, els equips que han de vindre…, però encara hi ha una foscúria tènuement il·luminada a través de la qual s’ataülla una xicoteta llum, una esperança de no precipitar-se en l’abisme.