El Llevant UD perd de nou sense mostrar perill

Esta temporada de la Lliga F Moeve pot fer-se molt llarga, agonitzant, d’indignació creixent, en la qual, si res no passa, acabarem assistint a qui sap quants partits amistosos, perquè s’haurà perdut la categoria amb massa antelació, i el Llevant UD, abans de la seua venda, serà un fantasma que recorrerà els camps de la Península, arrossegant la tristor de no interessar als amos, d’haver decidit estos no invertir en ell, i de no estar a la moda en els Orriols.

Es contava d’una famosa orquestra, no recorde si de la Filharmònica de Berlín, que un dia no aplegava el director, es feia l’hora de començar el concert, i els músics (guiats, imagine, pel primer violí) començaren a interpretar les primeres notes del preludi de l’òpera Tristany i Isolda de Richard Wagner, una partitura complexíssima perquè, harmònicament, és un dels inicis simbòlics de la música contemporània. I ho brodaren. Sense director. En el Llevant UD, potser estem a un pas d’això: que les jugadores diguen que no els cal entrenadora, que entre veteranes i jóvens s’ho agenciaran per a almenys caure amb dignitat; i, si no, té igual perdre 1-0 com hui, amb un gol en el minut 56 de Marisa, que 0-8 contra qui siga.

Santi Triguero havia portat el conjunt a un altre nivell, però era interí, no havia aconseguit els resultats necessaris, i algun innocent croniste (i no em mire el melic) pensava que president, accioniste maximus o responsables amb veu contractarien una tècnica (o un tècnic) de campanetes, puix la situació del Llevant resulta insostenible (cuer amb 2 punts, a 7 de la salvació, ja encetat el segon terç de la lliga). Però les (in)decisions em porten al cap un parell de coses: la primera, que ens vorem abocats a la resignació, sobretot perquè als grans noms del club no els importa què succeirà amb el Llevant UD femení, i inclús tal volta es regixen per altres valors diferents al de la lògica, perquè a l’hora de vendre, millor vendre un equip entre els deu primers, i amb puntuacions igualades, que un equip sense victòries (o les justes) i perduda la categoria, no? La segona de les coses que se m’han acudit: per al pròxim recanvi en la banqueta del tècnic, m’oferisc jo: no soc psicòleg, però vaig ser pastor, i amb les futbolistes segur que m’aclarisc per a inventar tàctiques i, com a major desgràcia, perdre.

Andrés París tindrà tota la bona voluntat del món, i li desitge èxits continus en l’equip que pot ser el seu trampolí o el seu tobogan. Si el salva del descens, ens posarem dempeus i batrem palmes amb energia, i a més a més li promet convidar-lo a una paella en el Palmar, per a intercanviar experiències de vida, i brindar pel Llevant i pel futbol. Però si no…, si no… tindrà igual. I eixa és la catàstrofe. Ningú li exigirà responsabilitats, perquè quan una cosa es dona per amortitzada, té igual que en compte de derrotes cantàrem triomfs.

Quant al partit contra el Deportivo Abanca, una altra vegada derrota per un sol gol, la qual cosa, paradoxalment, demostra solidea defensiva, però en un castell que s’afona a mida que pugem per les línies. Les “autèntiques” han lluitat (eixe travesser de xut amb intenció d’Érika, eixa ràbia d’Alharilla en les recuperacions, el guant en el peu de Carol Marín en els servicis de córner consecutius, porta a l’empat), i les jugadores descartades al principi de la lliga s’estan fent amb un lloc (Le Guilly, hui la segona vegada que intenta un tir llunyaníssim, i amb un estil, diguem-ne, parisenc).

Desànim, cansament, frustracions acumulades, sensació en algunes jugadores d’haver-ho demostrat tot en les seues vides deportives…, i sobretot saber que a ningú li importa si guanyen o perden (tret dels llevantinistes de base, que no és poc i alhora sí). Estos són els pitjors ingredients per a una olla a punt d’implosionar.