Incrèdula derrota contra L'Ahletic Club

Hi ha térmens de l’orde de la metafísica enormement útils. A sovint es gasten en el llenguatge futbolístic, i no li semblen tant a allò que volem expressar com a allò que ens veiem incapaços de manifestar. Un d’eixos térmens m’ha vingut al cap en vore les dos ocasions seguides d’Érika en els minuts 39 i 42: “convicció”. Resultarà difícil definir la convicció, i tal volta se’ns esmicolarà el concepte en tractar de copsar-lo, però potser es tracta de la subtil diferència entre confiança i seguretat. En la incursió de la capitana llevantinista i el xut que ha tret Nanclares a còrner hi havia convicció, però no potència; tanmateix, en la pilotada des del centre del camp en vore avançada la portera hi havia rifa (el premi de la qual pot tocar-te o no), però no seguretat, és a dir, no convicció de llançar per a inaugurar el marcador.

Pel contrari, eixa convicció la trobem a cabassos en els amos del club quan organitzen un viatge en busca d’inversors per a un Llevant UD, femení o masculí, a la vora de l’angoixa terminal. Un equip de futbol és una empresa, i seria hora que ataüllarem el moll on ens cal davallar de la nau de les il·lusions o de l’amor a uns colors. Ho discutia fa uns dies amb un històric seguidor granota, i sens dubte l’home que més ha treballat per convertir el Llevant UD en el club d’Espanya amb més bibliografia: Felip Bens. Ell s’escudava en la idea contrària: un equip és més que una empresa. I jo li retrucava: “No, a soles és una empresa”, i els seguidors del club mers clients, per moltes penyes que formem, per dècades d’antiguitat que exhibim, per generacions arrere a les quals remuntem el nostre llinatge…, som clients, com els d’un supermercat. És de veres, pots trobar-te José Danvila o Pablo Sánchez i amollar-los: “No anem cara a l’aire, cavallers! Cal apostar més per la pedrera i les jóvens motivades! I s’ha de fitxar una entrenadora (o entrenador) de campanetes!”. Però això és com topetar-te amb Juan Roig i parlar-li de l’escassa varietat en la secció de pescaderia, o que el pa no és tan bo com el de la competència. L’efectivitat en una conversa o en l’altra serà idèntica, perquè un empresari busca rendibilitat. I si no la troba en els productes de què disposa, li tocarà vendre o s’afonarà, i ho farà per amor als seus diners, no per amor als teus colors o a la històrica trajectòria i altres paraules de falsa gravetat. No escoltarà cants de sirena, i menys d’un client que no canviarà de proveïdor… I amb eixe avantatge juguen també els amos! Un equip no és un partit polític, que si et cabreges deixes de votar-lo; en un equip està assegurada la teua fidelitat.

És de veres, voldríem que el Llevant UD femení fora com el Barça, però fins a arribar a eixe punt (eixe punt del qual venim en triomfs i campionats no fa tantes dècades, sinó escasses temporades), cal creure-s’ho. I els amos del Llevant UD femení ni s’ho creuen ni s’ho volen creure. El futbol femení no les genera beneficis i tanquen la paraeta. Se’ns omplirà la gola de serps, alacrans, calaveres i renocs, però al cap i a la fi els diners són seus, els gastaran en allò que els agrade, i el futbol femení no els agrada.

I això es constata de nou hui, després de la nova derrota, contra l’Athletic Club, per un senzill 1-0 sorgit d’una intolerable jugada en solitari d’Agote, qui d’una assistència de Nevado en la línia del centre del camp s’ha esmunyit per un territori lliure de marques, de jugadores i d’obstaculitzacions, i d’un xut creuat ha aconseguit l’únic gol de l’encontre. Li han deixat un corredor que ha aprofitat per a sentenciar-nos. No és un golàs, és una sèrie d’errors tàctics intolerables quan les valencianes estaven arribant amb perill, i com a mínim es mereixien l’empat. Perill procedent d’Érika o de Sintia Cabezas, amb una ocasió, un minut abans del gol de les basques, que no es pot fallar. Falta de convicció de la colombiana? No. Falta de convicció d’Érika? En absolut. Falta de convicció de Rai Carrasco (qui ha entrat en el minut 66 plena d’energia)? Tampoc. La falta de convicció en estos casos té un sinònim: mala sort. Hui molta mala sort. Pel contrari, a l’Athletic Club li l’han posada tota de cara (la bona).

Al Llevant UD li manca disciplina per a no perdre les línies i recompondre’s, orde per a eixir amb la pilota controlada per més o menys pressio que generen lescontràries, tranquil·litat per a no precipitar-se llançant pilotades sense saber on es vol col·locar l’esfèrica, i calma per a jugar amb equilibri… Tot açò es fa dins del camp, en horitzontal, és evident, però no aplegarem enlloc si no hi ha una visió vertical que les dirigisca. Emily Lima, Santi Triguero, Andrés París… fracassaren o està el madrileny en procés de fracàs, i no perquè les jugadores, globalment, no tinguen qualitat. És cert que hi ha hagut una progressió ofensiva, i alguna cosa han sabut transmetre els tècnics posteriors a la brasilera, però falta una altra mena de treball, falta convicció també en les jugadores, falta la figura de la professional (o del professional) que les comprometa i cree un grup que juga i guanya.

Ara bé, eixa figura no es pot buscar perquè els amos no volen. Els qui han estat en la banqueta no han sabut fer un equip amb les jugadores de la plantilla, i no hi ha talonari per a conformar un equip fitxant en Europa una tècnica que sorprenga i les futbolistes que calga. Hui el Llevant UD podria haver aconseguit el seu tercer empat, inclús la primera victòria. Més a favor no hem tingut mai les coses sense que ningú ens regalara res. Però ha faltat convicció, sort i ha sobrat desinterés en el gol de les basques. Mentrestant, amb ocasions o sense, el malson és el mateix, i la caiguda més profunda.