L’absoluta impotència del Llevant UE

Si no hi ha qualitat tècnica en abundància, si no hi ha una tàctica precisa, si encara s’està buscant un onze inicial i definitiu (en la banqueta, Sintia Cabezas, una de les jugadores més ofensives contra l’Athletic Club i en el total de partits que l’hem vista disputar), només podrem comptar amb la ràbia i l’experiència per a tractar de traure resultats positius de partits que són finals, si no, per desgràcia, amistosos de pretemporada en Primera Federació.

La jornada anterior el club bilbaí era un dels rivals directes en eixa particular lliga de la permanència que es juga de mitat de taula cap avall amb més o menys tensió, i no aconseguírem ni un punt del desplaçament a Lezama; hui el plantejament era el mateix amb el RCD Espanyol, un altre equip a batre a fi que per damunt dels equips que no compten els punts amb dos dígits (Alhama CF El Pozo, DUX Logroño i el nostre Llevant UD), els immediatament contigus no posen distància. Però estan posant-ne. I les valencianes han tornat a perdre en casa contra un rival, diguem-ne, directe, i a més a més, m’atrevisc a dir, contra el pitjor conjunt al qual ens hem enfrontat esta temporada.

Aquella literària referència, sempre tan amanosa, de la por o la solitud de la portera davant del penal, es podria traduir en el Llevant UD en la por o la solitud de l’atacant davant el terreny de joc; més solitud que por, segurament, quan arriben pilotes a l’últim terç i no hi ha ningú amb qui entendre’s per a crear perill. La soledat d’Ana Franco, la decepció d’Érika, el centre del camp apegat a la defensa… Andres París no aconseguix bons resultats en la plantilla, no està creant un millor grup de dones que s’alliguen per a crear perill continu o desvirtuar les arribades de les contràries. No hi ha hagut una progressió, i el regal d’entrenar a un clàssic del futbol femení pot convertir-se en malson, perquè una cosa és la teoria, una altra la pràctica, i una altra sobre què s’aplica eixa teoria.

D’Alharilla (a qui se li ha lliurat abans del partit el trofeu al Millor Gol de la temporada 2024-2025, aconseguit contra el FC Barcelona) hui hem cantat dos quasi gols, en una mateixa ocasió, claríssims: un xut que ha tret Júlia Guerra en la línia de porteria, i una cabotada al travesser del rebot d’eixa mateixa acció. Han sigut els moments de més riquea de joc i d’ofensiva de les granotes, quan han tret eixa ràbia de què parlava, en els quinze últims minuts de la primera part, amb l’única possessió “llarga” en el minut 34, finalitzada amb un control d’Érika al qual Ana Franco no ha arribat; en el 36, una incursió de nou d’Érika, centrada i Carol Marín ara qui no aconseguix aplegar a la pilota; en el 41 les ocasions d’Alharilla; i en el 45 un nou xut de Carol Marín després d’una jugada d’Ana Franco arran d’un toc de qualitat d’Érika.

Eixos quinze minuts es contraposaven a la mitja hora inicial, molt desordenada, amb una enorme pressió de l’Espanyol amb xuts i còrners, un cert perill però no verdaderament anguniós (per desgràcia, les contrincants han aprés que jugar en l’àrea del Llevant UD és la millor manera d’anul·lar-lo i de generar ocasions de perill, puix els contraatacs són inexistents, realitzats sense clara convicció i donant enormes avantatges a les contràries per a situar-se en defensa; el Llevant deixa jugar tant i recula tant que l’equip contrari té tota la llibertat per a arribar a la zona de creació).

La segona part ha començat igual com la primera, i ha donat l’únic gol en el minut 51, d’una cabotada d’Ángeles del Álamo a partir d’una falta en la banda. El caos defensiu del Llevant UD era hui desolador, quan malgrat els resultats la defensa sempre s’havia mostrat sòlida. Cal afegir a això la falta de concentració, la pèrdua de pilotes sense que ningú pressione, la impossibilitat o el desconeixement per a eixir amb el control de l’esfèrica, servicis de banda a les contràries, refusos sense possibilitat de joc… A partir del gol s’ha anat acabant el partit en espenta. Ni Síntia Cabezas, que ha entrat com a canvi d’Alharilla al poc d’encaixar el gol, ni tampoc Inés Rizo o Rai Carrasco, que han substituït Carol Marín i una desdibuixada Eden LeGuilly, han aconseguit el reviscolament que s’esperaria d’eixa punta ofensiva, i això que en el minut 78 Inés i Ana Franco han tingut la millor ocasió de la segona part, amb una esmunyida de la primera fins a la línia de fondo, una centrada de risc total, i una estirada de Salvador que li ha llevat a Inés la pilota de la punta del peu. Després, pèrdues de temps de les catalanes, servicis continus de banda per manca de control, i sobretot impotència.

Hui el Llevant UD ha tingut ocasions claríssimes, el RCD Espanyol ha tractat de dominar i ha controlat més la pilota, però només d’una falta ha pogut fer un gol. És encara més trist que perdre per un 0-4 contra el Barça. Falta de sort o falta d’encert? L’equip no està per a filosofar. I no pareix que un coach en funcions d’entrenador el farà emergir de la fossa abissal on es troba. A poc a poc, dissortadament, constatem en esta temporada allò que sembla ineluctable. I la pitjor o millor de les notícies és que les jugadores en són conscients.