Esperançada derrota contra el Real Madrid

Quinze partits i haurà acabat la lliga 2025-2026. Temptació de caure en el tòpic. Oblidem que cada minut dels noranta minuts de cada encontre, és una final, independentment de la situació en què es trobe un equip. Vint-i-cinc punts més i competixes per jugar en Europa, quinze i et salves, cinc… i caus a una altra profunditat. Vullc pensar que Andrés París li haurà llevat intensitat al compte arrere…, cada jornada més agut. La victòria contra el DUX Logroño feu somiar, encara que igual com que el Real Madrid no era el millor equip contra el qual intentar un canvi de rumb en la primera volta, no era tampoc l’ideal per a sumar punts en ruta a la salvació. Però s’ha estat a punt, i això, alhora, fa ràbia i és esperançador, pura contradicció de la vida.Abans de posar-se en joc la pilota, i igual com en el recent encontre en el Ciutat de València entre el Llevant UD i el RCD Espanyol masculins, el partit de hui s’obria amb un minut de silenci en memòria de Delia Bullido, i les jugadores llevantinistes duien un braçalet negre com a expressió del dol per esta dona que tant va treballar pel Llevant com a cap de premsa, més d’un quart de segle defenent d’una altra manera la samarreta blaugrana. Descansa en pau, Delia.

El partit ha començat amb una eixida com a la desesperada per part de les madridistes, desbordant les per força apretades línies llevantinistes, amb verticalitat, desmarcatges, i unes combinacions de perill de gol imminent per la banda esquerra de l’atac entre la perillosíssima Linda Caicedo i Holmgaard. Ja en el minut 6 s’ha demanat revisió per un possible penal, i en el minut 11 ha arribat el 0-1 dels peus d’Athenea, en un xut al travesser que ha rebotat dins de la porteria. El Llevant ha encaixat sense doblegar-se este gol tan matiner, i tractava d’arribar a l’àrea de Misa: una pujada d’Alharilla i Érika, una altra de Rai Carrasco per a aconseguir un còrner, el quasi gol olímpic de Carol Marín que se n’ha anat alt per poc... I en el minut 25, d’una falta mal treta per part del Llevant, un contraatac ha dut al 0-2 també d’Athenea. No passa res. Les jugadores es donaven ànims. La mentalitat, de guanyadores. I així, huit minuts després, en el que en feia 33, li arriba a Dolores Silva la pilota rebotada del pal d’un xut d’Érika, i des de la línia de l’àrea llança una canonada i aconseguix l’1-2, que seria resultat final. El Llevant dominava, era superior, i Érika i Ana Franco han tingut ocasions en els últims minuts, sense oblidar, en contra, la sempre torbadora Athenea.

El Llevant UD ha dominat la segona part. Ja en el minut 2 s’ha sol·licitat revisió d’una jugada per possible penal a Ana Franco. A partir dels deu minuts, el tècnic cullerà del Real Madrid, Pau Quesada, ha començat a introduir canvis fins a exhaurir-los. La sensació era que qualsevol cosa podia ocórrer. Les jugadores llevantinistes sabien que podien empatar i inclús guanyar. La mentalitat de hui, l’esforç, la situació més segura, la defensa i el centre del camp comunicant-se… La tasca d’Andrés París, quant a assentar les bases d’una pujada anímica que ha de produir-se prèviament o en paral·lel a una conquesta de punts, es nota, i prou. Cada pilota era lluitada, controlaven les valencianes el centre del camp, i les ocasions se succeïen en una porteria i en l’altra. El canvi d’Agama per Carol Marín mostrava la necessitat de reforçar la davantera, i quasi immediatament després de la seua entrada en el camp, la jugadora nigeriana ha tingut en les seues botes el gol de l’empat, en l’ocasió més evident de totes les pilotes que li ha calgut detindre a la portera de l’equip de la Meseta. De fet, Misa i Tarazona han tingut la possibilitat de lluir-se hui amb escreix. Quatre minuts de temps afegit, i final.

Decepció a mitges, sí, però al capdavall sensacions contradictòries, que són el moviment intern per a qualsevol canvi: ràbia per no haver tret ni un punt en el millor partit que ha jugat el Llevant en esta temporada, alegria pel joc desenrotllat sense cap tipus de por escènica, i sobretot esperança, puix si es manté este nivell i la sensació d’equip, ara sí, aconseguida, podrem disfrutar de la permanència. Està lluny, molt lluny, però, com en el proverbi africà, l’única cosa que poden fer les jugadores és, a partir d’ara, córrer. I lluitar cada segon.