Segona victòria, i lluitada, del Llevant UD

De fred, no en fa, però la ventada inhabilita el pensament. Cel claríssim sobre Bunyol, els arbres agiten les seues branques de manera rítmica, quasi humana, com si foren un animador que fa tard al partit. Millor no imaginar-nos, i menys projectar, què passarà hui si mirem cap als últims encontres, tan esperançats i tan sabor de llima, en eixa contradicció que serà la màgia del futbol, tot i que no la màgia de l’amor a uns colors, encara que les victòries agòniques són les que de veres es recorden amb plaer.

Andrés París ens presenta este matí de dissabte tres canvis contra el CFF Madrid, en una posició mitjana de la taula: la suplència de tres fixes en els habituals 11 inicials (Tarazona, Dolores Silva i Carol Marín), i un trident ofensiu amb Érika, Ana Franco i Ari Arias, com a clar 9 en la punta. Sabérem ahir que Sintia Cabezas tornava al San Diego Wave FC, després de la cessió en el Llevant UD: deixa un bon record per la seua agressivitat, i per voler controlar cada pilota com si fora l’última.

La sensació inicial del partit resulta ingrata, puix en el primer minut les madrilenyes disfruten d’una ocasió de gol cantat que rebutja Coronado a còrner. És en el minut 10 quan aplega el primer xut del Llevant: Érika, des del lateral de la banda, a les mans de Paola. Tres minuts més tard, Ana Franco, des de la dreta. L’altra banda dreta, la de l’atac del CFF Madrid, quan s’activava, mostrava una verticalitat sense marques pràctiques ni pressió excessiva, per la qual cosa avançaven soles i inclús es quedaven soles les madrilenyes. Enfront de la persistència de les nostres, el Madrid CFF, amb una mena d’antijoc, evolucionava sorprenentment amb incrèdula facilitat, a voltes amb l’aliat de la ventada, i amb tanta incisió que, en el minut 21, Anita, sola, com en la primera jugada, feia el 0-1, pel pal llarg de la porteria de Coronado. Anàvem rumb al malson conegut? No. El Llevant UD ha multiplicat la pressió, i Ana Franco creava les millors jugades amb possibilitat d’èxit. Un xut seu en el 41, i un altre d’Alharilla en el 35 dringaven com a notes fugaces d’una primera part amb alguna pressumible ocasió llevantinista, esmorteïda. Entre eixos dos instants, Coronado no ha controlat una pilota per complet, i hem respirat alleujats per la resolució.

La segona mitat comença de la mateixa manera que s’iniciava i acabava la primera: Allegra en el 52’, arran d’un contraatac, fa un xut que ix ras a pocs centímetres del pal dret de Coronado. Joc desembastat, trepitjant l’últim terç els dos equips, amb interludis en el centre del terreny i pujades del CFF Madrid que no tenia prou amb el 0-1 perquè els erros propis o la confiança implicarien l’empat i augurarien el desastre. I el Llevant UD sabia que malgrat la posició en la taula i els punts d’avantatge, més d’una vintena, les madrilenyes no eren eixe gran rival com per a deixar-se véncer impunement. I així, en el minut 66, Eva Alonso de cap, d’un servici de còrner, feia l’1-1 creuant la pilota a l’altra banda de Paola. Ja teníem l’empat! Però este equip vol més perquè no es conforma: amb gols a favor o en contra, ja no és el de l’inici de la lliga, que pareixia jugar a defendre la derrota per la mínima. I en una jugada de còrner calcalda a la del gol, Mendoza, en pròpia porta, ha batut la seua portera. Gol? No. Nogol, tot junt, sí, el de la ineptitud de les col·legiades, tant de la titular, Ainara Andrea Acevedo, com de la quarta, Nuria Sánchez: no l’han donat per vàlid a causa d’un inexistent fora de joc d’Érika en rebre la pilota després del servici en curt. Arbitratge professional (LOL!).

Ara bé, la capacitat de recuperació anímica està introjectada en les nostres jugadores, i en el minut 75 un xut perillosíssim de Dolores Silva (qui havia entrat en el minut 57 amb Carol Marín), en el 80 una ocasió d’Érika amb l’esquerra amb intervenció del vent en les passades prèvies, i en el 84 un xut llunyaníssim i entre els tres pals de Teresa han conduït en el minut 86, arran d’un furt de pilota en el centre del camp, al gol de la victòria, de la bota d’Érika, des de lluny, potentíssim, per l’esquadra i sense mirar a porteria. El Llevant UD ha sabut defendre’s, controlar l’encontre, no deixar que les madrilenyes aprofitaren eixos minuts finals, i… segona victòria.

Segona victòria, sí: alegria, mans enlaire, bufanda a terra, rialles, abraços…, però en el minut 88 Érika, de forma fortuïta, s’ha lesionat davant l’esglai de tot el camp, i l’han treta en llitera entre la impotència i el dolor, igual com ha abandonat el meu bolígraf la punta quan l’he aixafat contra la superfície sobre la qual escrivim, enmig de la ventada, observant com corrien les jugadores llevantinistes cap a l’ambulància quan l’àrbitra ha xiulat la fi de l’encontre, com l’afició esperava que s’adreçaren cap als vestidors per a saludar-les i donar-los l’enhorabona, mentres Érika iniciava un altre partit, en una lesió que ha fet que tot el personal emmudira i no celebrara la victòria com haguera calgut.

El cel continuava amb tonalitat blava i lluminosa quan em dirigia a l’aparcament; blava, sí, però també ara més grisa. Els arbres? Els únics que continuaven celebrant-ho.