L’absoluta impotència

¿Ara ja no importa la lliga? ¿Ara que la vesprada de descompte va quedar-se penjada en el primer dimecres de maig? ¿Ara que ja sabem, però no hem copsat, que no jugarem en Primera la pròxima temporada? ¿Ara que ja té igual guanyar que perdre, fer tres gols o que te’n facen cinc, ser derrotades per la mínima o véncer de tres de diferència? ¿Ara que els minuts que han de vindre són els instants de congelació del futbol i de la vida que arrossega? ¿Com acarar-nos a tres partits que impliquen un desgast sense cap alternativa, tret de la de la preparació i de l’espera, no sempre companya de l’esperança? Em formule estes i moltes altres preguntes sense ganes ni intenció de respondre-les. En tot cas, no disputarem tres partits amistosos, sinó tres de lliga en els quals es demostrarà que els resultats no importen, sinó el joc. És impossible resistir ja en Primera, però encara resulta factible fer mal, rendir com en els millors encontres, tot i que en aquells (contra el RCD Espanyol, contra el Granada CF, contra pràcticament tots…) tampoc aconseguírem sumar.

Ara bé, sí que esperàvem lluita, profunditat, nervi, riscs insòlits, alguna imatge que, per a mal, ens fera regirar-nos en la cadira i inventar-nos un seguit de frases: “per què no tingueren en un altre moment eixa sort?”, “per què no mossegaren la gespa i tornaren a alçar-se com hui?”, “per què este Llevant UD no ha sigut el de sempre?”… A espai: què estic apuntant? Em detinc jo mateix. L’equip de hui, afortunadament, no és el que hem vist en Bunyol i fora durant esta temporada; més aïna al contrari: el de hui era una imatge desoladora, abocada a la desfeta, d’onze jugadores que sempre han lluitat com si cada minut correguera en contra, i hui es trobaven desbordades, desanimades, absentes d’una alegria que és normal que s’evapore, però que cal no perdre mai…

Com és habitual, el partit s’iniciava amb el control de les valencianes, però l’atac s’enfangava en el centre del terreny, i amb escasses possibilitats de pujar a la zona de creació. Un primer quart d’hora en què el Llevant UD ha anat a menys i un DUX Logroño defensiu, sense renunciar a l’atac, deixava jugar, com si sabera que la punta ofensiva de les de casa era la més delicada o, sense eufemismes, fluixa. Les nostres defenien, controlaven, eixien sense molta organització, però no remataven en cap sentit. En el minut 31, ha estat a punt de cantar-se el primer gol per al DUX, però Alma ha detingut la pilota en la línia de porteria. En el minut 37 una bona jugada de lluita acabava en una rematada d’Ana Franco que se n’anava suau al costat del pal esquerre de l’atac. I amb pocs detalls més es fonia una primera mitat en la qual de nou sobrevolava en el cel amb núvols de Bunyol un empat com a gran victòria.

Ara bé, als tres minuts de la reanudació, Teresa era expulsada de roja directa quan a Coronado se li quedava curta una passada fora de l’àrea, la defensa no arribava i fregava el peu d’Isina quan mamprenia la carrera sola cap a una porteria buida. Arran d’eixa falta, la capitana de La Rioja col·locaria el 0-1 en el marcador amb un brillant xut. Dos desgràcies consecutives que han afonat el Llevant UD, i que a més a més veia com la reestructuració a un 4-4-1, l’entrada de Bascu i Rai Carrasco, i la possibilitat d’un gol miraculós s’estampava contra un DUX Logroño que buscava la salvació matemàtica este diumenge. Eren somnis en el dia de la Mare de Déu de les Desemparades…, perquè el 0-2, dels peus d’Annelie, superant per dalt la inútil estirada de Coronado, en el minut 66; i el 0-3 per part de Velazco, en el minut 74, una pilota solta que s’ha passejat entre cames i caps com si haguera caigut una bambolla de sabó i causara sorpresa, han sentenciat qualsevol reacció.

El Llevant estava desbordat, només jugava a la contra, i es topetava amb un DUX que es replegava ràpidament i ordenada. Les de La Rioja anaven tan de festa cap amunt que inclús s’emborratxaven de pilota o s’adornaven amb colps de taló, moments que amb més intensitat podrien haver-se transformat en un quint o sext gol. La banda esquerra de la defensa valenciana era un colador, i el DUX Logroño es limitava a fer pujar Isina per a centrar sense massa problemes. La xicoteta honra de hui s’ha aconseguit, no sense demanar revisió, en el minut 85, en un penal a Ari Arias que ha transformat ella mateixa. Però ja en temps de descompte, Iria Castro rematava un còrner amb la cuixa que li passava per damunt a Coronado i acabava dins de la xàrcia. Era l’1-4 final. Onze minuts afegits prolongaven insòlitament l’angoixa i el desfici.

Possiblement hem vist este matí el pitjor Llevant UD de la temporada, i la més inflada de les derrotes, contra un equip que es jugava la permanència, i contra el qual les valencianes aconseguiren una de les seues úniques dos victòries. Sobren els partits que vindran esta primavera, perquè ja no hi ha un “conjunt”, sinó un grup de jugadores que pensaran més en el seu futur que en un projecte fracassat. Però cal jugar-los i véncer-los. Hui no hem salvat nosaltres una golejada de vergonya, sinó que han errat les altres. I això era una imatge dolorosa en excés. No sé de quina cosa és hora. Els rostres de les jugadores eren de decepció, i de ràbia, i de tristor. Tornarem, sí. Aplega el temps de l’espera. I eixa és, contra allò que deia a l’inici d’esta crònica, l’esperança. L’única cosa important no són els cossos que visten la samarreta, sinó eixos colors, blau i grana, que són els meus, que són els teus, que són els nostres, estiguen on estiguen.