Un empat tristíssim

El Llevant i l’Alhama s’enfrontaven hui en un partit que pareixia cosa del passat, quan tots dos conjunts eren de Primera amb possibilitat de mantindre-s’hi, però ho era més del futur, puix d’ací uns mesos tornaran a trobar-se en una lliga ja no professional. Partit de comiats: l’últim desplaçament de les llevantinistes, l’últim a casa de les murcianes, l’esperable desbandada, rostres que no vestiran les samarretes dels equips que han defensat amb més o menys encert, la caiguda a una lliga competitiva i complexa, la recuperació, replantejar-se el club, la història que recapitula cap arrere com si els dies d’ahir foren el solatge d’allò que ens espera… Un partit tranquil, quasi amistós, en el qual es jugaven poques coses, potser l’honor de guanyar, de no quedar les últimes de la lliga, de convertir el tast agredolç en una metzina de menys agror.

I la veritat és que malgrat la derrota essencial de tots dos clubs en la llarga cursa de la lliga, en la primera part de l’encontre no hem patit d’avorriment. És cert, el joc es realitzava en la zona de no creació, però era ràpid, amb una relativa i ajustada pressió, encara que sense traure-li a penes puntes ofensives. En el minut 8, s’ha produït un moment d’esglai, en una pilota rematada amb el cap per Mari Jose, i en el 11 una altra possibilitat ofensiva molt menys clara. Eixes eren les úniques dos espurnes de l’Alhama El Pozo dins d’un domini pràcticament absolut del Llevant UD, que no creava ocasions, i al qual les murcianes furtaven amb relativa facilitat pilotes que aprofitaven per a ocasions, o no. El control valencià ha recollit els seus fruits en el minut 19, quan una centrada de Gabaldón desde l’esquerra de l’atac l’ha aprofitada Ari Arias amb el cap per a introduir en la xàrcia una pilota ajustada al pal esquerre d’Elena de Toro. Era el 0-1. En els següent quart d’hora, hem assistit de nou a una presa de posicions en el camp, amb la mateixa tònica de l’inici: en el minut 33’, una pilota lluitada al límit de la zona de creació li arriba a Ana Franco per a llançar-la desviadíssima en un gol somniat però no cantat, i en el 35’un control espectacular d’Ari Arias que cedix a Gabaldón i esta llança a porteria una pilota que panteixant i mansa arriba a la portera de l’Alhama; per les murcianes, un xut de Mari Jose des de la frontal en el minut 34, i un altre de Raquel Pinel eren les tímides rèpliques, abans que Gabaldón, tan bàsica en esta primera part, provara un xut des de fora de l’àrea.

En la segona mitat, la història, per desgràcia, es repetia. Als dos minuts de la represa, el Llevant UD gaudia d’una doble ocasió en una pilota centrada des de l’esquerra de l’atac per Ari Arias, a la qual no arribava de cap Ana Franco, i Alharilla, darrere, amb temps per a preparar-se-la, l’enviava alta i desviada. L’equip de Múrcia mostrava més espenta en estos minuts, i una intensitat que es traduïa en pèrdues de pilotes de les valencianes. Així, Yiyi, d’una sacsejada al pal creuat, ras i de mitja volta, empatava en el 55. En el minut 56, Alharilla desaprofitava una altra ocasió de cap. Atacs, pèrdues, recuperacions, contraatacs… De vegades pareixia una partida de tennis o un partit de rugby, alta en el cel la pilota com a tardà catxerulo. I en el minut 61 primer còrner en absolut del partit. Multitud de cames, assaigs de colpejades, voluntat que s’alçava en l’horabaixa, i Eva Alonso, immensa en la defensa i en la suma a l’atac, en eixa remor embolicada de gol i no gol, en feia per a les llevantinistes el que trencava l’empat: 1-2 quan quedava molt de partit i podia ampliar-se l’avantatge. A més a més, la victòria deixava al Llevant en la classificació amb dos dígits, i amb possibilitat de no acabar últimes. Ara bé, el malson de bona part dels encontres d’esta lliga començava a planejar… En el 78, Estefa, des de fora de l’àrea, ja ha intentat la sorpresa amb un xut que ha desviat una excel·lent Álvarez. I quan passaven quatre minuts del temps reglamentari (que se n’ha anat als catorze minuts d’ampliació), Vega aprofitava un llançament calcal al d’Estefa per a aprofitar una pilota rebutjada en principi per la portera valenciana, però deixada als seus peus de la murciana per a aconseguir el 2-2 definitiu. Trist empat.

Un altre desenllaç cruel

Un partit no s’acaba en el minut 85, ni en el 90, i molt menys en el 80. Hem vist una caiguda i recaiguda de les jugadores al llarg de la temporada, una mena de pèrdua de la capacitat física, un estat d’esperança informe, com si la lluita haguera acabat, i el premi arribara sol i feliç. Pèro ni la victòria ni la felicitat apleguen quan, pels motius que siga, queda reduïda la potència. Almenys sis punts, que jo recorde, s’han perdut en eixa franja de temps que separava el triomf de l’amargor. La bellea només resulta perfecta si es mossega la gespa i s’ataca com si tot estiguera perdut, i no com si tot estiguera guanyat. Eixa ràbia imprescindible. Eixa ràbia que esperem desitjoses i desitjosos per a botar de la grada braços enlaire, i celebrar allò que, necessàriament, haurà de vindre. Ha de vindre.