La derrota final

Com titular la crònica de l’últim partit de lliga, amb el teu equip en Segona des de fa setmanes (i a més a més cuer), mirant els rostres del cos tècnic i de les futbolistes que no tornaran a vestir la nostra samarreta, observant la gespa de les quatre de la vesprada d’este també últim dia de maig, sentint eixe crit d’un xiquet que convertix cada diumenge la seua gola en paper de vidre, animant quan tot estava per guanyar i també hui, quan ja no hi ha res que es puga perdre. Perquè el d’ara no és un partit més, però l’estan jugant com si fora el primer partit de lliga, i això emociona més encara, puix és la mostra d’allò que ha sigut este equip totes les setmanes, no deixant de córrer ni d’intentar-ho, fora de casa o ací mateix ara mateix, mentres els tràilers van camí de València, i la grada i la tribuna estan més plenes que en qualsevol altre instant.

El futbol ens ensenya a acomiadar-nos, i esta és una idea tan redona que per força li l’he llegida a algú, però no soc tan agosarat per a apuntar un nom, tot i que sí tan atrevit (Nick Hornby? Toni Padilla?). En el futbol sempre estem dient adeu, i en el fondo podríem analitzar-lo com una metàfora de la vida. I com que és com la vida, està farcit d’emocions, de nervis, de goig, d’avorriment... I de colors. I, per damunt de tot, dels colors que són els teus. Tots els partits són un comiat i una possibilitat que es tanca, de vegades camí de l’èxit, i per a una gran majoria, camí de perdició o dels més roïns auguris. En Bunyol no hem pogut esta temporada celebrar la permanència, com férem en 2025, cosa que per al Llevant UD ja és ben poca. Els números manaven, i l’ànim de victòria, les escasses incorporacions, o la tècnica i el tècnic de relleu que han passat per la banqueta, no foren suficient per a mantindre la categoria. Tanmateix, no hi ha tristor esta vesprada, o més ben dit, sí que n’hi ha, però la de les persones que saben acomiadar-se quan arriba una fi, la qual es recordarà amb dolcea i amb melangia en el futur. El futbol ens ensenya a ser pacients, a esperar, a controlar els nervis…, a estimar.

El partit és l’assumpte menys important esta vesprada, vençudes per una amargor tendra. El joc va d’una porteria a una altra, amb aproximacions per part dels dos equips. El Llevant furta pilotes que acaben en fora de joc o en erros, i també avança amb perill, com eixe xut en el minut 12 de Dolores (com es nota quan no està) que se’n va per damunt del travesser. Control igualat, encara que a poc a poc Irina, per l’esquerra, aprofundix amb més perill, concloent ella sola o centrant pilotes que en principi se solucionen sense esglais. Però l’empat es trenca en el minut 43, amb una pilota vertical, amb possible fora de joc, que Irina convertix en el 0-1. Unes mans reclamades en l’àrea del Badalona s’han resolt sense penal.

En la segona part, el Llevant fa canvis amb un vessant més ofensiu, i en el minut 70, Carol Marín i Ana Franco tenen la més clara ocasió, que salva María i després se’n va fora. Un empat ens col·loca amb una puntuació de dos dígits, potser l’únic repte que li queda al Llevant UD esta temporada, però les possibilitats de gol s’esbafen a mida que eixa espenta de les valencianes, de tindre més a prop el gol a favor que el segon en contra, es veu contrapesada per eixides ràpides del Badalona Women, amb parades impressionants de Tarazona en llançaments des de fora de l’àrea. Ja pareix que res no es mou. I l’àrbitra, set minuts passats del temps reglamentari, xiula, i xiula, i xiula… I continua xiulant, i les nostres juguen, ja fora d’eixe univers de sentit que gira sobre ell mateix, i fa la sensació d’una continuïtat que res podria adulterar. Baixar el Llevant UD? Què és això? És una realitat que no pot assimilar-se.

Per això escric està crònica en present d’Indicatiu, perquè així en estes lletres el Llevant UD no deixa de jugar este encontre, i es manté en Primera en els nostres cors fins que torne a pujar, i més que a pujar, a lluitar entre les millors de nou. La tristor del descens no pot mitigar-se, les llàgrimes d’Eva Alonso, de Teresa, de Rai Carrasco… de totes les jugadores en el rostre de les quals es veu l’emoció que els encomana el públic, la ràbia d’una decepció tan jóvens, tan plenes de futbol, amb una càrrega potser massa feixuga: mantindre en Primera un equip mític en el nostre campionat, però a la deriva. No direm que no han lluitat sempre. En tribuna molts rostres: el president, Pablo Sánchez; la directora deportiva, Ruth García; el comandant Morales amb sos fills; Carmen Laínez, d’Unesco-València; i, per força, Érika González, que encara coixeja… Al remat, com em manifestava Andrés París en una abraçada també de comiat: “Estan vives tots els partits fins a la fi”. Certament. Que la sort les il·lumine on vagen, i triomfen en aquells equips que tinguen la sort de fitxar-les. Per a nosaltres, sempre seran nostres, i com en el nostre himne ja fan part d’eixe “limpio / y honroso historial” que no li deu res a ningú. Ha cessat la pluja en Bunyol. Mamprenem el fil de les victòries que vindran. Al cap i a la fi, tots els matins són blaugranes, i tots encenen el foc de la vida i l’esperança.