Paco. Una paraula sobrava per a parlar d’ell. Això només ocorre amb els mites, amb les llegendes, amb els símbols. L’adéu de Paco Cabanes, «el Genovés», tan prompte, és una pèrdua irreparable per als valencians. Se’n va el nostre mite. Un home bo. Un símbol que va unir al poble. Un cavaller dins i fora del trinquet. Un ambaixador de la pilota. Una icona social –m’atreviria a dir– que personificava la identitat col·lectiva dels valencians.

Sempre que hem parlat, al trinquet i fora d’ell, hi ha tres qualitats que he admirat en el Genovés. La primera era el seu somriure, que arribava sempre abans que ell, jugant sempre «per davant». Un somriure sincer,honest, ple de vida i d’amor a la pilota. Josep Pla deia que el seu país eraaquell on es diu «bon dia» i et responen «bon dia». Paco deia que la seuaterra era allà on es jugara a pilota. On rebotara la vaqueta.

La segona era el seu carisma. Humil, seductor i magnètic, al trinquet Pacoera el president. No hi havia major autoritat que ell, estiguera qui estiguera, guanyara qui guanyara. I això ens omplia a tots de goig. La gent el venerava. L’admirava. Es més: l’estimava de cor. La tercera font d’admiració, que amb el temps vaig anar coneixent, va ser el dur camí per a la seua glòria esportiva. Paco ha tingut la trajectòria perfecta per a un mite esportiu. Fins i tot, diria, la història perfecta dels herois, en el sentit clàssic. Va nàixer en un poble menut on comença l’horta i acaba el secà. Va pedre al seu pare ben jovenet. Va poder debutar per la lesió d’un jugador i prompte va començar a enlluernar als aficionats. Vint anys de victòries de tots els colors van anar seguides d’allò que arredonia la història: dos finals perdudes, que el feien humà, i eixe renaixement èpic en la final individual de l’any 95, «la partida del segle», tantes voltes repetida a la televisió i que conforma la memòria sentimental dels valencians. El Genovés guanyava eixe 9 de juliol a Sagunt la seua última final i es retirava amb la faixa roja que acredita als campions.

Però tot això «només» l’haguera convertit en una llegenda esportiva. I Paco ha estat molt més que això. Paco ha estat un mite per a la pilota i un símbol que ha unit al poble. Moltes vegades va jugar privat (amb una mà, sense poder llançar-la dalt, jugant només per baix) perquè hi haguera igualtat.

Però sempre, secretament, comptava amb un avantatge: la seua família, amb María Luisa amb la faixa roja de la casa, que tant l’ha volgut, que tant l’ha cuidat.

La pilota és un joc de cavallers. Mana la noblesa, el valor de la paraula, l’honestedat. Ja no importen els títols que va guanyar el més gran jugador de pilota valenciana de tots els temps. Els números són incapaços d’explicar l’essència del que Paco ha sigut. La seua major proesa, lluny d’estadístiques i quadres d’honor, són els moments i els records que evoca en tots nosaltres quan pensem en ell. El Genovés ens ha fet un poc més feliços. Hui és un dia trist. Ha mort el Genovés. Se’n va de roig. Queda al nostre cor. Cavaller etern.