Sobre els mites

Quan un mite, un mite cert (dels qui arrelen fins formar part del sistema de creences d’una comunitat) llança la mirada enrere, què és allò que veu? «Mira, jo he sabut ara, 40 anys després de retirar-me, que el motiu pel qual jugava al futbol era per fer feliços els aficionats». Qui em parlava així, en maig de 2017 al bar del poliesportiu de Puçol, era Pep Claramunt, llaurador que tornà a la pau dels tarongers després de conquerir tots els estadis en els anys 70 amb el València. «No hi ha cosa més bonica que la devoció de la gent que anava a vore’t jugar. I que hui es mantinga intacta eixa gratitud i quan et vegen pel carrer, et paren i et diguen: ‘Pepe, gràcies per les alegries que ens donares’».

Aquella serena reflexió em vingué al cap fa uns dies quan el company Pedro Valero, arran de la mort de Paco Cabanes Pastor, l’immortal Genovés, recordava que a l’última conversa, per a «Ferida», Paco li reconeixia que no havia conquerit un títol més gran que el de la devoció de la gent. Que no hi havia felicitat major que eixe pacte entre les mans curtides d’un pilotari a les escales del trinquet, amb les mans dels seguidors, cremades pel sol dels bancals. Les mans que ofrenen l’aplaudiment rotund d’un poble de mestresses de casa i homes de camises blanques de diumenge i tres botons despassats.

Paco i Pep. No és tan conegut que tots dos aplegaren a formar parella en els trinquets. A sovint recree en la meua ment una llegenda que no es va manifestar en desafiament. La del «Chopo» Iribar i Retegui II contra Paco i Pep, ambientada als principis dels 80. Quasi res. Amb menys material, Clint Eastwood t’assegura una superproducció. Per entendre’ns, com juntar a Kobe Bryant i Maradona contra Pelé i Jordan.

«De quan els mites valencians eren valencians», m’apunta Puri Mascarell. Mites que, des d’aleshores i per a sempre, s’han mantingut entre nosaltres. Com Tonico Puchades, que tenia un radi de moviment delimitat pels arrossars, entre la casa de Sueca i els estius a la caseta del Perelló. Com Toni Calpe, que havia marcat a George Best però que els seus carrers eren els del Grau. O Rovellet, monarca del carrer Pelayo, que viu entre el trinquet i la casa a la que va nàixer fa quasi un segle. Com Claramunt, «que a Puçol he tingut sempre tot allò que he necessitat». O Genovés, que va arribar a la seua comunió embrutant-se al trinquet el trage de mariner; que va fer el convit de boda a un trinquet; que no deixà cap vesprada d’observar des del palquet al seu fill Jose o a Victòria de València; que va acudir tres dies abans de faltar a un trinquet... I que va ser acomiadat al seu trinquet, com una divinitat, entre seguidors que l’havien vist en les seues actuacions prodigioses i altres que no, però que s’han criat amb el fil dels relats orals i l’admiració sobre totes les nissagues en les que Paco va influir, de Sarasols a Pigats.

Hi hagué un temps en els que els mites dels valencians eren valencians i ens mostraven una definició com a poble que no s’esbrinava entre els paràgrafs perduts del nostre Regne-País-Comunitat. Ara l’època és molt distinta. Hui els clubs de futbol d’elit són rescatats del colapse per multinacionals angleses per tal de no perdre la batalla de l’audiència xinesa. I difícilment poden haver ídols de proximitat quan s’ha desterrat la compra en tendes i llibreries de barri. No obstant això, d’eixa barbàrie naix una resposta. En un esport globalitzat, mai com ara ha sigut tan necessari refermar les singularitats locals. En Genovés, Claramunt, Calpe o Rovellet, que ja es jugava algun duro a Pelayo amb la davantera elèctrica, està la direcció que han de prendre entitats tan representatives com les de Mestalla o Orriols. Quan tots els vents són contraris, no hi ha millor inversió que la de fortificar-se en el teu territori, en les teues comarques i carrers. Una autoestima de pertinença que a més servirà d’estratègia comercial i farà pensar a Gayà o Soler que la distància amb la divinitat no està a Manchester, sinò tan a prop com en fer feliç a la teua gent.