Per moltes més vesprades a Mestalla

Des que em vaig assabentar que el València CF obriria Mestalla per al derbi contra el Llevant UE, hi ha una picor dins meua que em mou cap a la grada. Dur a les xiques al temple és una aposta que m’atrau. Des que es va descobrir la notícia, conec més d’un valencianista que vol anar. No pot ser casualitat. A tots els blanc-i-negres ens batega el cor pel nostre escut i és l’hora de deixar arrere de les diferències de gènere.

Demà estaré a Mestalla i gaudiré del meu equip. Es canvien els actors per actrius, però la defensa pels colors és la mateixa. Celebrar un gol, patir pel resultat o per les jugades polèmiques són sensacions que no tenen gènere. Vull viure un ambient bonic i sa, sense eixa confrontació mediàtica de la qual s’alimenta el vessant masculí. És l’oportunitat perfecta per a enganxar a milers de rat penats. Perquè ens uneix el mateix sentiment. L’al·licient és clau per a motivar a la gent i, en este cas, és el València CF.

Ja m’ha passat abans amb la selecció. No soc un espectador habitual del futbol femení, però si Espanya juga un gran campionat és estímul suficient per a encendre el televisor. Ho vaig viure amb la recent Eurocopa Femenina. Quan Anglaterra va eliminar la selecció espanyola amb una injustícia arbitral, sota el meu paréixer, vaig bramar contra l’àrbitra. Una sensació de robatori que em va traslladar al Mundial de Corea i Japó de 2002, quan Al Ghandour va deixar fora els de Camacho. Una passió semblant que perfectament muda la pell amb el que se sent en versió masculina.

És futbol i cal aplaudir estes accions que envolten la Lliga F d’un embalatge més professional a l’usual. Perquè la inversió creix a cada any i això s’ha de reflectir en el nombre d’espectadors. Aprofitar que la Lliga està entre parèntesis és l’ocasió adequada per a seduir perfils d’aficionats com el meu. L’objectiu és omplir Mestalla i assemblar-se més a altres esports com el pàdel on no hi ha diferència en els premis econòmics entre xiques i xics.

Que la pilota rode per la gespa és una droga que crea síndrome d’abstinència quan no ho tens. Us imagineu anar a l’avinguda de Suècia cada set dies, en vegada de cada quinzena? És un pensament recurrent que sempre he tingut i segur que no soc l’únic. No és el mateix anar a l’Antonio Puchades, que visitar el temple i si els dirigents apropen el València femení a la verdadera llar blanc-i-negra, em guanyen per a la causa. Perquè igual que amb l’Eurocopa, si el producte està estructurat d’una manera atractiva i professional, guarda un encant que crida més l’atenció. Que l’aposta no quede ací. Mestalla és l’adhesiu que crea incondicionalitat. Per moltes més vesprades al temple.

Suscríbete para seguir leyendo