Ni tant, ni tant poc

Pot ser aquest article no agrade a algun jugador d’alguna cantera, pot ser tampoc a algun aficionat, però és per a això aquesta secció que hui s’estrena: opinions sobre futbol d’inferiors d’un jove ‘fanàtic’ del futbol formatiu en res a perdre, com diria ‘Robe’ o ‘Pignoise’. Tractant de parlar del que afecta al terreny de joc, sense importar el soroll de fora. 

Probablement, Espanya siga ara mateix un dels 3 països d’Europa que més jugadors aporta a l’elit, al futbol professional. De fet, sabeu què? No és que siga probable, és que és una realitat. El futbol espanyol és el que més presència té en les 5 principals lligues d’Europa a aquesta temporada 2024-25: 494 futbolistes que han passat per algun moment pel nostre futbol formatiu estan disputant minuts a ‘la crème de la crème’ del Vell Continent.

Les inferiors d’Espanya són una mina d’or, la més valuosa a Europa ara mateix, per això sempre dic que als canterans cal cuidar-los, tindre paciència i ajudar-los en el que es puga, però ull i alerta, que això tampoc vol dir mimar-los.

Com a consumidor habitual de futbol base valencià i, sobre tot, nacional, moltes vegades tinc la sensació que cada vegada és més perillosa la bambolla que envolta a eixe futbolista jove que és tan prometedor, eixe que és el ‘number one’ a l’escola i al poble. Vivim una època a la qual els jóvens estan, perillosament, cada vegada més exposats, però, d’altra banda, també crec que és quan més consentits estan. 

I repetisc, no és mal cuidar-los, és el que s’ha de fer, però de cuidar a mimar hi ha una fineta línia que, si es creua, pot ser inclòs contraproduent. Si el diumenge fa alguna cosa mal, dis-li-ho, però no el castigues, i com a aficionat, no ho crucifiques; i si el diumenge fa una cosa espectacular, dis-li-ho també, però no ho deïfiques. Els tacs de futbol en terra i el treball per davant. A propòsit d’això, que ningú pense que parle d’entrenadors. Ells són absoluts professionals que, a un jove de 21 anys com jo, li peguen vint, trenta o quaranta mil voltes respecte a coneixements.

Lamine Yamal, Cubarsí, Nwaneri, Zaire-Emery, Endrick… aquests són elegits. No és habitual que xiquets de 16-17 anys juguen a Primera Divisió en la temprança en la qual poden jugar a inferiors o al pati de l’institut. Si algun canterà de 18 a 21 anys està llegint això, vull dir-li allò: no t’angoixes, no està passant el teu tren, no és ara o mai. Sé que fora del terreny de joc, pot ser, ho tingues tot, també vida d’adult, però això no importa. Encara eres el ‘rei de la casa’ per a ta mare, o per a qui siga. Continuem sent xavals amb tota una carrera al davant.

Precisament aquests fenòmens com Lamine i companyia són els que provoquen que l’aficionat espere del jove que debuta a Mestalla, al Ciutat, a La Ceràmica o a Castàlia, una irrupció immediata, però no, companys. Excepte alguns casos puntuals, el procés d’un canterà al primer equip és, en clau valenciana, com l’arròs de La Marjal o de l’Albufera: es treballa tot l’any, es cull i es deixa reposar. Després, si es donen les circumstàncies idònies, ve la bona ‘Perellonà’, quan el terreny i les condicions, ara sí, són perfectes.

Per això, aficionat, no oblides que si vols un bon arròs, has de tindre paciència i deixar madurar. És a dir, si eixe gran talent del qual tant has sentit parlar en inferiors, als seus primers moments a l’elit, té moments crítics, no el mates. Critica si vols, cadascú és lliure, però no li faces la creu, perquè en eixe moment, sí que sí, segurament t’hauràs quedat sense aigua en La Marjal i sense veure triomfar a eixe canterà al teu equip, al de tota la vida.