Tárrega, ninot indultat

“Hui en dia és impossible ser futbolista de primer nivell si no tens un gran focus mediàtic”. En una època a la qual pareixia ser aquesta frase una veritat (quasi) absoluta per als jóvens talents… César Tárrega ha pegat foc a la falla.

Promet no fer més comparacions en arrossos, però aquesta és l’última. Són molts els valencians que pensen que l’arròs al forn és el millor plat valencià. No obstant això, la paella és el símbol gastronòmic internacional per excel·lència. Al final, les fotos a Instagram se les endú la paella ‘a vora mar’, no la cassola en ‘ca la iaia’… pues el cas de Tárrega és paregut. “El mur d’Aldaia” mai ha sigut dels noms amb més protagonisme a les inferiors de l’Acadèmia del València Club de Futbol, i menys en clau inferiors de la Selecció Espanyola, a les que mai ha sigut convocat. Mentre altres eren els que acaparaven l’aparador de torn, allà estava Tárrega: treballant en silenci, literalment, i acumulant mèrits. El passat cap de setmana, de fet, va batre un rècord únic a Europa: el defensor amb més rebutjos (21) a un mateix partit en les 5 grans lligues.

I no ens enganyem, a un futbol al qual els canterans estan tan exposats i quan són “grans projectes” han d’aguantar el pes de la pressió, potser siga aquest un dels factors pels quals Cesar Tárrega estiga rendint tan bé sobre el camp: treball i resultats, és l’únic que el jove ha carregat a la seua motxilla. Però no és solament això, perquè als que anem a Paterna cada cap de setmana ja ens té acostumats, sinó que també té èxit, per fi, fora del camp.Un ninot indultat, en el millor dels sentits. Hui, que és el dia de la nostra cremà, m’ha semblat bé fer aquesta comparació. En Corberán no tant, però recorde alguns partits amb Baraja als que el partit era un caos, i l’únic al qual “indultava” l’afició era a César Tàrrega. Des de la cessió al Reial Valladolid, el valencià va pegar un pas endavant, però crec que ja són dos, i en ferm. Poc l’ha afectat el context: consolidar-se com a defensor en un dels pitjors valències de tota la història sent tan jove hauria de ser complicat, però ell, i també el seu company Mosquera, l’han fet ben simple. Una cosa és fer gols, altra evitar-los quan el context és tan propici a l’error.

Una de les coses que més m’agrada del futbol d’inferiors és que pots veure gran part del procés de jugadors que després s’assenten en Primera i en l’elit. M’agrada això tant com ser sincer i objectiu, crec que són dos elements primordials al periodisme, i per això he de fer ací un exercici “d’autocrítica”: jo sempre vaig dir que Tárrega aplegaria, però no tan ràpid. Sabia que aplegaria a mostrar aquest nivell, però no en 23 anys. I si penseu que 23 no és una edat primerenca per a consolidar-se en Primera, compteu quants centrals Sub-23 hi ha a la Primera Divisió espanyola: Tárrega, Mosquera, Cubarsí, Javi Rodríguez, Asencio i Kike Salas. Soles sis jugadors d’un total de vint equips. Però si alguna cosa m’encanta d’aquesta part del periodisme esportiu és això: que els canterans superen les meues expectatives. I en el cas de César no m’atrevisc a dir que ja les ha superades, però que les ha anticipades és segur. 

La convocatòria a la Selecció Espanyola Sub-21 de Tárrega és una medalla al mèrit, i és encara més significativa quan no formava part del “procés natural”, i m’explique: Cristhian Mosquera ha passat per totes les etapes formatives del combinat nacional, des de la Sub-15, fins a aplegar a l’equip de Santi Dènia. Yarek, per la seua part, ha aplegat fins ara a la Sub-19 però estic 99% segur que també debutarà a la Sub-21. Però en el cas de Tárrega no estem acostumats al fet que algú que no siga “escola RFEF” entre en convocatòria, sobretot sent jugador defensiu. Per aconseguir-ho per aquesta via hi ha, sobre el paper, dues opcions: destacar de forma clara o entrar dins de la filosofia del seleccionador.

Bé, doncs César Tárrega i l’exgranota Andrés García, ja en més cartell a l’Aston Villa, han aconseguit aquest èxit tan meritori en la mateixa cita. Amb ells a la llista, el futbol valencià és la zona territorial que més jugadors ha aportat en aquesta ocasió a la Sub-21, per damunt de Galícia, Andalusia, Madrid o Catalunya. Un total de sis: Cuñat, Mosquera, Tárrega, Andrés García, Javi Guerra i Diego López. I ningun és, a escala nacional, cap fenomen mediàtic, el que parla, paradoxalment, millor d’ells. Com diguem ací: “això és collita própia”.

Suscríbete para seguir leyendo