VCF Mestalla: Despagats sense despegar

Com un dia de falles en pluja, com una paella a Madrid, com un partit a Mestalla durant la pandèmia, d’eixos que deixaven òrfenes les grades. Així d’amarg va ser el diumenge passat, on el València Mestalla es va acomiadar d’una temporada en la qual el Puchades, per moments, ha paregut Terra Mítica. Per què aquesta comparació? Bé, l’equip ha tingut dinàmiques tan canviants que la seua temporada ha semblat una muntanya russa: primer es parlava d’ascens, durant una gran part de 2024 de salvació i, per últim, han tingut l’opció de ‘Play-off’ fins a l’última jornada.

Els tres primers símils de la columna fan referència al fet que malgrat que en eixe moment tot pareguera negre, la realitat és que tampoc és el fi del món: plou, però almenys estàs en falles; paella a Madrid, però almenys tens menjar, i estadi buit, però almenys jugues a Mestalla. En això vull dir que no s’ha aconseguit ascendir, però Paterna no s’acaba, i continuarà nodrint al primer equip i fabricant talent, com ha fet fins ara sense estar a 1a RFEF.

I això no és una mena de discurs esperançador, ni conformista, a la fi, seria una gran errada vendre aquesta temporada com a èxit, però tampoc pense que haja sigut un «fracàs estrepitós», això haguera sigut perdre la categoria, com quasi passa a 2024.

«L’ascens és necessari, no obligatori», això vaig escriure jo la setmana passada, previ a la derrota davant el Sabadell, i hui, havent vist l’últim partit i sabent que a la 25-26 el filial estarà a Segona RFEF reafirme el meu pensament. Era el moment perfecte perquè el VCF donara un colp sobre la taula i es plantara a 1a RFEF, on estan els filials més potents de Primera Divisió. És una obvietat que és el millor context per fer créixer als jugadors d’un filial, ja que estarien a un sol pas del futbol professional i el més important: seria una gran solució a la situació de jugadors que es queden sense minuts perquè 2a RFEF es queda xicoteta, el primer equip encara no aposta i tampoc el club els cedeix per créixer a altra categoria.

Sona molt bé dir «som de 1a RFEF», i no ho negue, però no oblidem quin és l’objectiu i el paper primordial d’un filial: nodrir al primer equip. De fet, sense primer equip no existiria filial, però també viceversa. Què seria d’aquest València sense Javi Guerra, César Tárrega, Mosquera, Diego López…? No cal que diga molt, imagine. Bé, doncs aquests jugadors han madurat a un filial a Segona RFEF, no a Primera. Què haguera sigut ideal estar a la tercera categoria? Per suposat. Què s’ha demostrat que és possible rendir bé al primer equip del VCF des de 2a RFEF? En aquests casos, és evident.

La majoria dels futbolistes del València Mestalla, segurament, han estat acostumats a guanyar tota la seua vida, des de xicotets, quan golejaven per 12-0, i capítols com el d’aquest diumenge també venen bé perquè s’adonen que no tot són flors i roses, i més estant tan prop del futbol professional. Les derrotes també formen part del procès de maduració. Els Sub-23 del primer equip ja estaran més familiaritzats, però els juvenils com Pablo, Aimar, Lucas, Rubi o Otorbi han vist que el fet d’estar a un pas del primer equip no garanteix l’èxit, no és tot tan ‘guai’ com pareix, sinó que fins ací existeix també l’altra cara de la moneda.

Entenc que formar part de la cantera del València Club de Futbol, i més del filial, comporta la major exigència possible, però una cosa és demanar màxima exigència i altra demanar màxima excel·lència. D’aquesta última paraula poden fer gala ben pocs en aquesta professió, i sent futbolista, a mesura que vas cremant etapes, et vas adonant més del difícil que és ser tan excel·lent. Per factors com aquest, seguisc pensant que l’ascens era necessari, i la meta ha d’estar ahí, però no era obligatori. En septembre més, i esperem que millor.

Suscríbete para seguir leyendo