Pam Pam, collonuts!

Aplegar i besar el sant. Aquesta expressió s’utilitza en sentit figurat per dir que algú té sort res més aplegar a un lloc, de forma immediata, i té èxit a la primera de canvi. En clau futbol, per a mi, hi ha un xicotet detall i és que no hi ha espai per al concepte de «sort» com la gent l’entén, de forma aleatòria. No crec que la sort caiga del cel. Un dia vaig escoltar a un professional del futbol dir el següent: «la sort es provoca», i no puc estar més d’acord. 

L’expressió que he utilitzat res més començar la columna té un sinònim clar, o més bé una persona que aquesta temporada l’ha personificat el màxim possible. La gent diu «aplegar i besar el sant», jo, a partir d’ara, diré: «Pablo Hernández». Imagina estrenar-te a la banqueta, sense experiència prèvia, sense fitxatges veterans per a un filial a una categoria com la 3a RFEF i aconseguir un ascens al qual, a priori, no eres gran candidat. El tècnic castellonenc ha agafat a un equip que es va salvar en la 23/24 a l’última jornada i, sols uns mesos després, l’ha fet campió de lliga. I tot amb jugadors de 2002 a 2006, sense experimentats a una categoria d’ofici. Orelluts i collonuts.

Com sempre dic, l’obligació d’un filial ha de ser exigir-se el màxim, no guanyar lligues, tampoc arrasar a la categoria. La feina principal és nodrir al primer equip. Tindre un filial guanyador no serveix de res si el joc o els jugadors no van en sintonia del primer equip, i això s’ha entès a la perfecció a Castelló. El model de joc de Pablo Hernández ha sigut molt similar al de Johan Plat: aposta total pel futbol ofensiu, intentant compensar els grans riscos defensius. De fet, ací està la gran diferència entre l’èxit del segon equip i la «incertesa» del primer: el filial és l’equip més golejador (76), ha aconseguit dur el «futbol total» fins al fons de la xarxa; els d’‘Hypermotion’, sense tanta eficàcia, han pagat cars els desajustos defensius. Vore atacar a aquest Castelló de Nico Font, Mauro Costa, Segura, Punzano… era, en certa manera, com vore una pel·lícula d’Adam Sandler: el resultat podia ser millor o pitjor, però el goig i la diversió estaven assegurats.

No sóc una persona d’alabar als grans directius, i menys a aquest futbol modern al qual està de moda entre les propietats jugar a vore qui té el joguet més gran, sense adonar-se que això no va de joguets. La majoria de vegades em solc quedar únicament amb el mèrit de la gent de futbol, la que fa meravelles en pocs recursos, per davant del que fica els diners i demana resultats ‘surrealistes’ immediatament, però el cert és que estem davant d’algo diferent. Bob Voulgaris va aplegar al CD Castelló en 2022 i reialment ho està canviant tot. Fins a 2018 era el primer equip el que competia al quart escaló del futbol espanyol, amb la nova propietat pujaren a Segona Divisió i ara és el filial el que ha agafat el testimoni a la quarta divisió, sent la primera vegada en la història que competeixen a categoria nacional. És la prova definitiva de què sí que existeix una aposta clara de cantera, i que també hi ha un creixement important com a entitat.

Per dur al següent nivell un club sense una inversió multimilionària -com recentment han fet Newcastle i Nottingham Forest- has d’invertir a casa i consolidar una bona estructura de cantera, i això, ací, s’ha entés a la perfecció: ascens històric del filial, canterans al primer equip i nova Ciutat Esportiva. És sagrat cuidar i respectar la cantera, i crec que Voulgaris i companyia estan creant un projecte molt seriòs.

Fent una analogia un poc estranya -i satírica- per tancar aquesta columna, crec fermament que l’escola del CD Castelló ja és un destí assequible i molt atractiu per a joves jugadors que vulguen brillar al futbol professional. Ja no és solament València, Vila-real o Llevant. Ara sí, i que s’entenga el toc d’humor: Benicàssim per als ‘guiris’ i madrilenys; Castelló, per a la gent de futbol.