Juvenil ‘A’: BOA de Campions

No, no és equivocació. He titulat «boa» en lloc de «copa»... per què? Per la Boa Constrictor. Imagine que ara mateix pensaràs que no tinc molt de trellat, pot ser el TFG de la carrera està acabant en mi, però dona’m una oportunitat i llegeix. Aquest reptil és un dels animals més letals: asfixia a les seues víctimes lentament, poc a poc, i fent moviments totalment precisos. Soles deixen d’estrényer quan el cor de la víctima deixa de bategar. Pot semblar estrany, però m’era impossible no fer aquesta comparació.

El mètode de la ‘Constrictor’ és, dut a termes futbolístics, calcat al del Juvenil d’Oscar Sánchez, per surrealista que puga sonar: va ofegant al rival amb una pressió alta i asfixiant, sense presses i amb moviments precisos, fins que arriba el gol. I creieu-me, no paren fins a tindre recompensa. La millor prova és el partit del passat diumenge, on van eliminar al FC Barcelona de la Copa de Campions amb una remuntada històrica. Contra tot pronòstic.

«Derrotats són els que deixen de lluitar», va dir el mític Pepe Mujica, i això el van entendre aquests juvenils a la perfecció. Els valencianistes s’enfrontaven fora de casa al campió d’Europa i perdien 3-0 al 20’. Ho tenien tot en contra. Bé, doncs van empatar 3-3 en sis minuts, a la segona part, i s’imposaren en penals. El que més m’impressiona no és la remuntada, sinó la forma d’aconseguir-la. Pot semblar, si no has vist el partit, que en un 3-0 el Barça seria infinitament superior, però la realitat és que no. La gran diferència fins al moment era que, a diferència de a Paterna, el FC Barcelona trobà l’eficàcia i si podia fer el seu futbol, però més per excel·lència seua que per demèrit valencianista.

Els ‘culers’ van fer gala de per què són guanyadors de UEFA i es lluïren a la primera part: resolgueren la pressió alta del VCF amb triangulacions en Espart, Pradas i un tercer jugador pel sector dret; impediren als valencianistes circular per dins i quan els obligaven a atacar per banda eren superioritat. A més, l’eficàcia fins al 20’ va ser màxima. Tot a demanar de boca. Més enllà de dues clares, els de Paterna no van generar sensació regular de perill. Però, ara ve el reialment meritori: malgrat el 3-0, el VCF va continuar sent fidel al seu estil de joc. I al descans, tot canvià.

Els d’Oscar Sánchez eixiren dels túnels de vestuaris com si foren els del ‘Coliseo’: sense por de morir, deixant-ho tot a la batalla… i vaja si ho feren! Trobaren les claus per canviar el guió del partit i començaren a tindre el baló, aprofitar l’amplitud i trobar-la des de dins a banda, forçar al Barcelona a jugar en llarg… fins que del 65’ al 71’, en només sis minuts, va aplegar la recompensa: Lucas, Otorbi i Aimar. 3-3 en un tancar i obrir d’ulls. Aconseguiren que un dels equips més precisos d’Europa fora imprecís. Ací està, per a mi, la clau. Va ser una ‘masterclass’ de pissarra, resiliència i futbol fins a una decisiva tanda de penals a la que el VCF continuaria apostant per la valentia: qui elegiria al porter per llançar el penal decisiu a un moment tan important? Bingo! Els d’Oscar Sánchez. Imagine que la intenció era sorprendre l’arquer ‘culer’, que seguidament va imitar també a Raúl Jiménez, però la seua errada sí que condemnaria al seu equip, donant la victòria al València Club de Futbol.

Si em llegiu, sabreu que no sóc partidari de destacar actuacions individuals enfront d’exhibicions col·lectives tan notòries com aquesta, em pareix un poc injust… però el dilluns a la nit estava analitzant i veient repetit el partit i em vaig adonar d’una cosa: Lucas Núñez va fer un dels millors partits que recorde a un juvenil, almenys aquesta temporada. I odie les exageracions, però és així. Creava joc i destruïa el del rival. Corria excel·lentment cap avant, però encara té quasi més mèrit córrer igual de bé cap arrere. Essencial en camp propi i en camp rival. A més de ser la brúixola de l’equip i construir des de la base, va aplegar a l’altra àrea i va fer l’1-0 com si fora un atacant més. Es va destapar del tot el passat diumenge a Barcelona. ‘Box to box’ de manual.

El futur dirà fins on aplega aquest grup a la ‘Final Four’, però el que és clar és que han demostrat que sense competir durant els noranta minuts, no s’és res. No val desconnectar i tornar a connectar. I sobretot, torne a repetir, el mèrit ja no és sols el què, sinó el com. Definitivament, al que aspire en l’amor és a què em siguen tan fidel com Totti a la Roma, com Gayà al València i com Oscar Sánchez al seu estil de joc. Chapeau.

Suscríbete para seguir leyendo