Generació ‘Ave Fènix’

És veritat que havíem sigut una generació que havia donat alguns problemes, però pense que hem recompensat tot eixe treball al club i hem donat la cara fins a l’últim moment». Miguel Monferrer, capità del Juvenil ‘A’ del VCF, s’ha encarregat sense saber-ho de fer el principi d’aquesta columna, com si fora ell l’autor. Per si algú pensava que no es podía relacionar la mitologia grega en l’Acadèmia VCF, ací estan ells, que han emulat l’Ave Fènix en una sola temporada.

Sabeu això de “no tot és guanyar”?, en aquesta frase vaig pensar quan el Reial Betis va posar fi al gran somni dels juvenils valencianistes el diumenge passat. A l’igual que podria destacar la derrota a la final, també podria ficar únicament a l’aparador el mèrit de guanyar la lliga en març i d’eliminar al FC Barcelona o Reial Madrid, però no. Com he dit: no tot és guanyar, ni tot són resultats. Va de formació. I es forma en la victòria i en la derrota.

El que vinc a dir en això no és que s’invisibilitze caure a una final, ni molt menys, tampoc que es pense que aquests excel·lents resultats tenen menys mèrit del que toca; simplement dic que al futbol formatiu juvenil, la clau, pense, és millorar a cada jugador i apropar-los un pas més al professionalisme, que els resultats no garanteixen això. Quants juvenils del VCF han arrasat en lliga i quants han acabat aplegant? Alguns, però no tants com podríem pensar. No tot és hui, el demà també importa a aquest context. A més, sempre dic que, a la fi, cal que els canterans de les grans acadèmies, eixos que han estat acostumats a guanyar per golejada des de xicotets, coneguen també l’altra cara de la moneda. El veig moltes vegades com una ‘cura d’humilitat’ necessària, i no perquè siguen més o menys humils, sinó perquè mai està de més que ens recorden que ningú és invencible.

Sí, he dit invencible, exactament el que pareixia ser aquest juvenil valencianista. I ja posats a parlar de qualificatius, m’agradaria parlar de la paraula que, segons jo considere, millor representa la temporada d’aquest equip: evolució. Qui li anava a dir a una generació 2006 que l’any passat va quedar cinquena a vint punts del campió de lliga que aquest any anava a ser campiona domèstica, estaria quasi fent història nacional després de 15 anys i que anava a ser també essencial al filial d’Angulo? Imagine que sols l’imaginava el cos tècnic i, en conseqüència, els mateixos jugadors, un cop van creure en ells mateixos. No ens enganyem, eixe és el major mèrit d’aquests xics: creure, per fi, en ells mateixos. Estem acostumats a dir-ho, que queda molt bonic, però no a fer-ho. M’he ficat en la ment d’Aristòteles per un moment: «Som el que fem repetidament. L’excel·lència, per tant, no és un acte, sinó un hàbit».

Llegint aquesta frase em ve al cap el PSG de Luis Enrique, ja que ara està de moda parlar d’equips d’autor. Ha demostrat que eixa excel·lència és un hàbit. En certa part aquest juvenil també, o almenys han estat molt prop. Està clar que comparar al campió de Champions League amb un de Divisió d’Honor seria un autèntic disbarat, un sense sentit. El que vinc a dir és que Oscar Sánchez ha aconseguit trencar en el que veníem veient, eixe lleig costum de no veure més enllà dels dos-tres millors talents i parlar sols d’ells. A un futbol al qual els protagonistes són els jugadors i són l’únic atractiu del públic general, el tècnic murcià ha fet que pensem en el joc de l’equip, més enllà d’individualitats. Ha fet que quan parlem del Juvenil ‘A’ no parlem soles del màxim golejador o del que més talent té, sinò que parlem d’un equip d’autor, que ha aplegat lluny sabent al que juga, que té un ADN i on cada jugador millora al que té al costat, algo monstruosament complicat.

Estic convençut que els defenses s’han potenciat entre ells, que Lucas i Pol s’han retroalimentat i que, a l’onze de gala, Jaume Durà, Leslie, Otorbi i Aimar no hagueren fet tan gran any sense els altres companys d’atac. L’1-0 de la final l’exemplifica a la perfecció, mireu-vos el resum. I de la porteria… mai m’oblide: Raúl Jiménez, per a mi, ha potenciat a cada company; als defenses amb seguretat i als atacants en assistències. Per últim, sent honest, no m’agrada destacar noms en aquestes ocasions, però si es donara un ‘MVP’, per a mi, és la revelació de la 24/25: Oscar Sánchez. L’autor de la gran obra de Paterna a les últimes temporades. Pocs esperarien un primer any tan gran. El futur del VCF està assegurat.

Suscríbete para seguir leyendo