La dictadura del tic tac

Diumenge. 11:00 del matí, a qualsevol Ciutat Esportiva d’eixos grans clubs que organitzen tornejos d’estiu. Entres per la porta per a gaudir d’un partit de xiquets que han passat la setmana pensant precisament en aquest moment, el de jugar amb els seus amics, gaudir i, si pot ser, contar el dilluns al pati de l’escola com guanyaren el cap de setmana. Malgrat que és un ‘hobby’ que sempre t’ha agradat i has fet durant vint anys, alces la mirada i et fixes que alguna cosa és diferent a quan anaves en ton pare. Veus un carret de bebé al qual ixen unes sabates Air Force One d’última generació, d’eixes que solen calçar els d’edat universitària. En girar el cap, veus un xiquet de nou anys celebrant un gol com si fora un futbolista de 26, mentre fa el gest de callar a algú (no sabem a qui, i el pobre xic tampoc, és un gest innocent). Després d’això, mires a la grada per veure reaccions i veus un pare de 40 que té la mateixa manera de vestir que un adolescent de 18. I significa això algo mal? En absolut. Qui som per dictaminar-ho? Simplement, trobes una coincidència curiosa: els xiquets aparenten ser adults, i els adults, paradoxalment, volen aparentar tot el contrari. Sempre hem volgut ser més majors i més jóvens, però no se’ns permetia. Ara, amb les xarxes socials i l’exposició que aquestes ofereixen, estem a un punt de la humanitat al que tot està tan relacionat que sí que es pot fer això possible, almenys aparentar-ho.

I què haurà de veure això amb el futbol formatiu? Moltíssim. A vegades, pense en una famosa frase que va dir un intel·lectual alemany fa temps, encara que a Espanya la va patentar Melendi: “Sin pausa, pero sin prisa”. Sempre he sigut partidari del concepte, i el soc encara en altres qüestions vitals, però estic aplegant a una conclusió: hui dia, les pauses són molt més necessàries que les presses al futbol d’inferiors. 

Pares, fills, representants, periodistes, aficionats… note que quasi tot el món té presses, tots volen córrer, però ningú agafa un respir, ningú vol assimilar el procés, a cap li pareix intel·ligent agafar el camí “llarg”… i abans era aquest el full de ruta. No dic que siga millor o pitjor, soles pense que eixa filosofia acceptada ja socialment de “vull això, el millor possible i de forma immediata” no és compatible amb el futbol base.

Hem de deixar marge a eixe procés de creativitat a la infantesa, és essencial al futbol 8. Després, ja hi haurà temps per a la professionalització i disciplina a un sistema formatiu que cada vegada és més plàstic. Ja en tenen prou amb l’escola i el sistema educatiu de dilluns a divendres. Baix el punt de vista del xic de 21 anys que escriu aquesta columna, no podem pretendre que un xiquet de deu anys, per molt bo que siga, vulga ser el reflex del seu ídol de 27 en absolutament tot. Tots hem volgut imitar al nostre referent alguna vegada, però ens feren discernir els límits. 

El fet que molts xiquets siguen esclaus de la “dictadura de TikTok”, és una conseqüència de què tots siguem esclaus de la “dictadura del Tic Tac”. Tot són presses, tots volem córrer i aplegar abans. Generacions senceres estan creixent pensant que el que veuen a la pantalla, on tot és ideal, és el comú. I quan la resta de la societat va en concordança, el sacrifici per la recompensa queda invisibilitzat. Per a moltíssims pares sí, però per a altres no hi ha espai per a les errades, per als mals partits… alguns pares no assimilen que el seu fill no és una màquina, simplement és un xiquet. Tampoc és Messi, ni Lamine ni Kylian. Un xiquet ha de ser ell mateix, no una projecció del que l’adult de torn va voler ser algun dia. Per qüestions com aquestes, el futbol formatiu i els seus professionals haurien d’obtindre més valor que mai. A més, per sort o desgràcia, la responsabilitat d’aquestos també va en concordança, com si fora un ‘sidecar’.

“La pressa és la millor manera de perdre el temps”, com diu Stefan Klein.

Suscríbete para seguir leyendo