Melchor, Gaspar i Baltasar

Què feliços som els primers dies de gener, veritat? Sobretot quan som xiquets. Hi ha regals a cabassos, jugues amb eixos cosins que estimes tant, no hi ha classe… és tot felicitat. Eixe dia és el dia que comença l’any per a ells… i un es fa major quan ja no t’importa tant tornar a alçar-te del llit per fer la rutina el 7 de gener. Doncs, a Javi Guerra, César Tárrega i Diego López els ha passat açò mateix: ja no són eixos xiquets.

Encara recorde la irrupció (en temps diferents) d’aquests tres. Van ser literalment Melchor, Gaspar i Baltasar, però en lloc d’or, incens i mirra regalaren il·lusió, futbol i esperança al valencianisme. Bé, ara entrem en matèria.

En els canterans -per norma general- passa igual que amb els Reixos mags: a principi, la il·lusió és màxima. Després, quan passa cert temps i per motius de fer-se major, hi ha un temps de ‘desconnexió’, descuidem la màgia de Reixos; i als anys, quan eres pare de família, tornen eixos moments màgics baix l’arbre, fruit de la nostalgia del passat. Just açò és el que passa quan un canterà en projecció marxa i confirma les sospites a altre equip europeu: “pf, que condicions tenia en realitat, eh?”. En ells passaria, i potser passarà.

Si has aplegat a aquest punt de la columna i desitges que done ‘hòsties’ a algun d’ells, sent defraudar-te. No és el meu estil. Ara bé, si has vingut buscant un massatge, ho sent també. L’odi i jo no som amics, la mentida tampoc. El respecte i l'objectivitat, en canvi, els estime quasi tant com els xurros amb xocolate del dia de Reixos.

Javi, Diego i César no estan donant el seu nivell. De fet, estan prou lluny de les seues capacitats. En això estem d’acord tots, imagine. I no es cau el món per admetre-ho, és part del futbol. Són 3 internacionals que, a més, han destacat. Inclús han sonat per alguna llista de Luis de La Fuente. És obvi que poden donar més. Ara bé: jóvens amb tot que demostrar, dos d’ells en casa: no penseu que són els primers nostàlgics que volen tornar a gaudir i fer gaudir?

Guerra ha demostrat que -per condicions- pot ser un jugador d’elit absoluta, Tárrega ha demostrat que qui és bon jugador és vital en Paterna, Pucela, Mestalla o Espanya, i Diego es va guanyar el malnom de ‘Guajin’. Em confon aquesta situació: ni pense que siguen roïns com alguns diuen, ni pense que siguen intocables, perquè ningú hauria de ser-ho. Ser jove no ha d’implicar ser el protegit, però aquests xavals han tingut la “fortuna” de sorgir a la pitjor època, una en la que totes les esperances d’una afició es bolquen en 3 jugadors que no haurien de carregar en tanta expectativa. Ni quan van mal són frustrats ni quan van bé són estreles. No s’és el millor d’un dia cap altre, el pitjor tampoc. I estic segur que si eixen fora d’aquest context, almenys dos fan carrera gran.

Als tres Reixos mags valencianistes no sabria què demanar-lis, el que si tinc clar és que vull que des del més xicotet al més gran tornen a desitjar entrar a Mestalla tant com esperaven l’hora d’obrir els regals baix l’arbre. Feliç any nou.