Futbol valencià

¿Existix el futbol valencià? El futbol català? El gallec? El de la Corona d’Aragó? ¿O com més pròxim geogràficament tenim un equip que competix contra el nostre més furibunda és l’animadversió? Els exemples clàssics permetrien una resposta afirmativa a esta última pregunta, ja en una mateixa ciutat: Real Madrid i Atlético de Madrid, FC Barcelona i RCD Espanyol, Milan i Inter, els set equips londinencs de la Premier League… i, per descomptat, el degà Llevant UD i el València CF. No hi ha cap simpatia, sinó èpica eterna. I és lògic: si jo perc, tu guanyes. La felicitat no són les taules de germanor, sinó la victòria. I cada victòria implica una derrota.

Però sempre s’han donat exemples contraris. Recorde una frase que vaig escoltar fa moltes dècades (tal volta ara incomprensible): “En Espanya, tots els aficionats són, primerament, del seu equip, i després de l’Athletic Club de Bilbao”. Em sorprengué la frase perquè mai de la vida experimentí eixa sensació en primera persona. Tal volta l’esperit que se li pot atribuir de tarannà obert procedia de la política de l’equip biscaí de fitxar només jugadors bascs, és a dir, i venint del franquisme de què veníem, orgullosament espanyols i només espanyols. Cal també recordar aquella alegria d’un representant polític en la primera pujada del Vila-real CF: “Dos equips valencians en Primera Divisió!”. Una “amistat” llavors sens dubte mútua entre els de Mestalla i els de la Plana Baixa, i ara irrepetible. I per a no fer llarga esta llista, no oblidem les bones relacions que s’establiren entre el València CF i la UD Logroñés quan tots dos pujaren a Primera en la temporada 1986-1987.

¿Són rarees estes tendències? Evidentment, en la, diguem-ne, microanàlisi, és impossible una simpatia molt estreta (no la deportivitat) pels motius adés escrits; ara bé, en la macroanàlisi, cadascú és lliure de crear les seues emocions, puix encara que tinguem eixes preferències establertes des de fa dècades, retornen sempre. No debades, en el primer paràgraf m’he descobert esmentant la Corona d’Aragó… I per això, en el fondo, si el futbol, a banda de deport, d’emoció i de vincle sentimental, és referència a un territori que conjumina en part eixos sentiments, l’ascens del CD Castelló a Primera hauria de ser una festa per a tot el poble valencià. Després ja ens vorem les cares…, i s’encendrà la rivalitat i serà inel·luctable, però som tan xicotets i tan fràgils que disposar en Primera del 25 % d’equips valencians seria, per a l’autoestima, mel.

El futbol és tot allò que he escrit i moltes més coses, però també és símbol: amb una terra, amb una projecció estatal i internacional, amb una visibilitat. És ahí on cal entendre no ja les simpaties, sinó el compromís, amb allò que, uns i altres, som.