Molts sentiments enfrontats l´última setmana. Després de la victòria agònica però balsàmica de dissabte passat davant l´Sporting de Gijón, les mirades es centraven en el debut del València CF en Champions League. Molta expectació i el cuquet al cos perquè ens enfrontàvem al ´coco´ del grup, el Zenit de San Petersburg.

En primer lloc destacaria que Paco Alcácer és el nostre home gol i en la meua opinió, hauria de jugar sempre, però no m´agradà el gest que va tindre en no celebrar el gol que va marcar en Gijón. És cert que està rabiós perquè no està jugant de titular però un gol d´eixes característiques és per a tornar-se boig i abraçar-se en tot el món. Tampoc em feia gràcia quan Negredo no els festejava. Respecte al debat de si Paco o Negredo, jo no tinc dubtes, el València ha de jugar amb dos davanters i més si juga en Mestalla, i els millors davanters que tenim són Paco i Negredo. En la meua modesta opinió és un sacrilegi prescindir de qualsevol d´ells. El millor sistema que pot tindre un equip és ficar els millors jugadors que tens i treure el màxim rendiment, eixa és la tasca del bon entrenador.

Allò de dimecres passat és difícil de qualificar, per la varietat d´estats anímics que vàrem patir; en primer lloc expectació i emoció al escoltar la musiqueta de la Champions, acte seguit vibràrem amb les primeres accions (xut de Cancelo al pal), després desesperació amb el gol de Hulk, desil·lusió amb la posterior apatia i que mostrava l´equip, frustració amb el segon gol de l´increïble Hulk. Descans i tertúlia improvisada a la porta del Síntesis Café. Tothom enfadat amb els jugadors i sobretot amb l´entrenador, i algunes persones manifestaven com de meló que és. «Va, que ja ha començat la segona part», «anem a remuntar!», exclamaven els més optimistes. Els canvis que fa Nuno agraden al respectable: «va, a vore si ens espolsem la torba que portem damunt». Gol de Cancelo i comencem a tindre esperança, ens fiquem en el partit. Gol d´André Gomes i arriba l´èxtasi i l´orgull d´haver sigut capaços de remuntar un partit que estava negre com el carbó. De sobte, gol del Zenit, ´xafó´ monumental e impotència final. Si haguera hagut un equalitzador d´emocions, el resultat seria una vertadera serra amb pics alts i baixos. Al remat, a casa amb el morro tort. En moltes fases del partit vaig tindre la sensació que intentàvem picar un bloc de granit amb agulles de cosir. La Champions és una competició que requereix jugadors de molta qualitat i un entrenador experimentat. Nuno va pagar la ´novatà´.

Hui ens visita el Betis de Joaquín, que segons el meu amic Sento, és l´humorista més car d´Espanya perquè ens costà 25 milions d´euros. Ull amb el Betis, perquè no hi ha rival fàcil, però sobretot, ull al València CF i el seu joc, perquè les fortaleses que presentava l´equip l´any passat -solidesa defensiva i efectivitat en atac- enguany s´han convertit en febleses -inseguretat defensiva i manca de gol-. El partit de hui sols el pot perdre el propi València CF.

Per cert, menció especial i tot el meu agraïment a la selecció espanyola de bàsquet. Com ens han fet vibrar! Tot un exemple de compromís, garra i no baixar mai els braços. Enhorabona. Propose fer-li un monument a Pau Gasol. Amunt! I a per el Betis.