Les circumstàncies li han obligat a dir adéu. Després d’un any i nou mesos intentant tornar als trinquets, Rafael Soler Tomás, esportivament conegut com a León, ha anunciat que es retira de la pràctica professional.

La seua ha sigut una vida dedicada a la pilota. Es va endinsar en ella amb solament set anys, arrossegat pel corrent que hi havia al seu poble, Genovés, on tots els menuts volien emular al gran Paco Cabanes, per qui té devoció. El mite era el seu referent, però assegura que també sent predilecció pels germans Sarasol, els Pigat, Oltra i Álvaro.

Amb catorze anys ja jugava les primeres partides del trinquet El Zurdo de Gandia. A raspall, que és la primera modalitat en la qual va destacar. Amb dinou, sent habitual dels cartells més importants, va decidir canviar a la disciplina d’escala i corda. «La gent m’animava a provar perquè em veia maneres i possibilitats», explica.

Va prendre la iniciativa en l’altra catedral, Pelayo, quan el recinte de la capital feia partides en dimecres. Va ser l’inici d’una segona trajectòria que s’ha perllongat per espai de dues dècades. En este temps li ha tocat coincidir amb il·lustres com Álvaro i Genovés II, els èxits dels quals li han impedit acumular un palmarés d’escàndol. Tot i això, el seu currículum és envejable.

León s’ha retirat donant les gràcies en una nota que ahir va fer pública Val Net. «Sempre m’he sentit molt estimat per la gent de la pilota, més encara durant el temps que he intentat superar la lesió. Gràcies de cor, per fer-me tan feliç», diu la missiva.

El detonant de la seua decisió ha sigut una ressonància que li van practicar fa ara una setmana i que va revelar que la intervenció a la qual va ser sotmés en octubre va donar resultats a mitges: podrà fer vida normal però el maluc no aguantaria l’exigència del trinquet.

León assenyala a este diari que es troba bé d’ànims. «L’endemà de conèixer el resultat no volia parlar amb ningú perquè encara tenia una xicoteta esperança de tornar. Però feia temps que em venia fent a la idea perquè veia que l’evolució no era suficientment bona per a jugar», comenta.

El seu futur professional està lligat a la docència. De fet ja fa temps que exerceix. «La pilota m’ho ha donat tot i també m’ha permés traure’m una carrera. Gràcies a això tinc una estabilitat laboral», diu.

El do de fer feliç a la gent

La pilota perd definitivament a un gran jugador, però queda la persona de l’etern somriure, que contagia felicitat a tots aquells que l’envolten. És un do que té. «És el meu caràcter. M’agrada gastar bromes i que la gent s’ho passe bé», apunta.

Per al record quedaran les vivències en el trinquet. Ara en tindrà de noves, com a aficionat. Les de pilotari, segons comenta, són impagables. «Em quede amb tot el que he gaudit. No hi ha cosa millor que jugar i estar en el trinquet. Si a això li afig que sempre he sentit l’estima de la gent i dels meus companys, ha valgut molt la pena dedicar-me a la pilota», conclou.