El conjunt va guanyar a les individualitats. Conseqüència: l´equip de Senyera de Ian, Canari i Ricardet és el campió de la màxima competició per equips del raspall, la Lliga Bankia - Trofeu Diputació de València. Enfront, la formació de Barxeta de Moltó, Tonet IV i Ricardet va cedir per 25-5 en partida que es va disputar ahir en el trinquet de Bellreguard, que es va omplir. Ian va ser el líder indiscutible. És la responsabilitat que implica ser el número u i al de Senyera li pesa cada vegada menys, almenys de cara a la galeria. És impossible saber si està preocupat, nerviós, còmode o segur de la victòria. És de gel i solament es permet alguna llicència, a manera de crit de ràbia, quan aconsegueix algun quinze d´eixos que cal fer a temps. Ahir en va sumar uns quants, principalment amb la treta.

Com a líder i pilotari més determinant que és, Ian va manar, però quasi sense parlar. Únicament obria la boca per a dir «jo» i, a la seua ordre, els de davant desapareixien.

Davant, Canari era qui marcava la pauta a seguir, l´encarregat d´aconseguir que es mantinguera la concentració. «Sense tu no podem guanyar», li deia a Ricardet quan els blaus augmentaven el nivell. «Ara has de tirar un coet», li suggeria a Ian, quan l´equip necessitava el colp d´autoritat que arriba amb un quinze de pacte. No solament això, el mitger va estar en la seua línia de tota la competició en la faceta concreta i fonamental de parar pilotes: simplement perfecte.

Ricardet, per la seua banda, va fer cas a Canari i va agafar protagonisme. Quan l´equip va ocupar el dau va avançar metres per a arreplegar les pilotes que es quedaven en terra de ningú i que un bon punter sap acabar-les. I al rest, l´objectiu era la galeria, que amb el trinquet ple no tornava pilotes.

L´equip de Barxeta va començar exactament igual de bé que el de Senyera. L´única diferència era l´estil, les qualitats de cada pilotari i la seua manera d´executar. Però, com que cada un entrava en joc quan calia, a més amb encert, el resultat era el mateix.

Això va permetre que els tres primers parcials foren una meravella, per intensos i ben jugats. L´inicial va ser per al trio de Moltó, després de tombar el val-30 dels rivals. I el següent per a Ian i els seus companys, també al dau i en el segon val. Prèviament, Moltó, Tonet IV i Lorja havien situat l´avantatge en el seu caseller per a ficar el 0-10 en el marcador, que finalment va assenyalar la igualada a 5.

I de nou altre parcial, el tercer, en el qual hi hagué val en un costat, però van sumar els de l´altre, l´equip de Senyera. Es mantenia la incertesa, l´intercanvi de colps i l´alternança en el domini. Era una gran final (10-5).

L´equilibri es va trencar, de manera progressiva, a partir del joc següent, que va tindre a Ian com a gran protagonista per les dues tretes que van ser quinze i les altres que van afavorir que els de davant aprofitaren les segones jugades. Els blaus aguantaven el tiró amb les raspades de Moltó, però s´imposava el canó del de Senyera.

Amb dos jocs per davall (15-5), la formació blava va deixar de ser un equip. Les individualitats aparegueren per a fer ús de la seua qualitat. I si bé oferiren algunes restades i quinzes de bella factura, l´opció de carregar continuava sent dels que sí que estaven acoblats, d´aquells que es repartien millor la feina.