Amb trenta-huit anys i després d’una etapa marcada per les lesions, Miguel de Petrer considera que ha arribat el moment de penjar els guants. La pilota perd a una de les grans figures de les dues últimes dècades. Però el món guanya un heroi, un futur bomber, al qual solament li falta trobar plaça per a dedicar-se en cos i ànima a salvar vides.

El de Petrer assegura que les últimes setmanes han sigut de les més complicades de la seua vida. Durant este temps ha estat meditant la retirada, «barallant-me amb mi mateix. Un percentatge molt alt de la decisió és en contra de la meua voluntat, perquè la pilota és la meua vida, però he de mirar pel meu futur i el de la meua família. Cada vegada em lesione amb més facilitat, em costa més recuperar-me... Al final entres en un bucle en el qual, de dotze mesos que té l'any, solament gaudisc tres jugant», explica.

El respecte que té pel públic ha sigut un altre factor clau en la seua decisió. El de Petrer sempre ha sigut dels pilotaris preferits per l’afició pel seu estil, elegant i basat en el domini de la pilota, que no el castic. «No puc permetre que la gent em seguisca donant tant sense que jo puga correspondre amb el meu joc. Per açò és un moment adequat per a retirar-me», assenyala.

Enrere queda una trajectòria impecable, que va començar per casualitat, per un canvi de domicili que va implicar anar a un col·legi nou. «Un dia em van posar perquè feia falta un per a completar un equip. Es jugava a raspall i jo no tenia ni idea de pilota. Ací va començar tot», apunta.

Això va ser de ben menut. Al xaval li va agradar l’experiència i es va agafar a jugar, primer a raspall i posteriorment a escala i corda. Sent ja un adolescent, les seues aptituds li van portar a l’escola de tecnificació de l’Eliana, dirigida pel més gran, Paco Cabanes ‘Él Genovés’. Amb quinze anys començava «una de les millors etapes de ma vida. Tots els diumenges durant dos anys, Paco Amores i jo eixíem de Petrer a les 7 del matí per a anar a Genovés, a casa de Paco. I des d'allí, amb ell i amb Jose (Genovés II) fins a l'Eliana. Passàvem tot el matí entrenant i jugant, tornàvem a Genovés, menjàvem a casa de Paco, i mentre El Genovés i Amores feien la sobretaula, Jose i jo ens embolicàvem a jugar de nou», explica.

I als desset anys va arribar el debut de blanc. A Petrer, clar, de la mà del trinqueter Paco Amores, quasi un pare per a Miguel. «M’ha exigit el que no està escrit, però gràcies a això he arribat a ser algú. És una ànima pura que em va impregnar el seu amor per la pilota».

Aconseguir la condició de figura va ser qüestió de poc temps. El de Petrer enamorava per la seua manera de tractar a la vaqueta. Com ara enamora Francés, del mateix poble i d’un perfil semblant. Clar, ha crescut veient entrenar i jugar a Miguel. «És un honor haver sigut un referent per a ell. Per a mi ja és una figura de la pilota», diu.

I si de figures cal parlar, Miguel ha coincidit amb pilotaris de tres generacions. Diu que el rival més complicat, sense dubte, ha sigut Genovés II. I el mitger amb el qual s’entenia millor: Dani.