Ell mateix diu que és llei de vida i que se’n va content, però és una notícia trista per a la pilota. Se’n va un dels més grans, Paco Brines ‘Coeter II’, que ha decidit que ara és el moment propici per a posar fi a la seua trajectòria esportiva.

Anant cap als quaranta-un anys, amb tres ja pilotejava pel trinquet de Simat i amb quinze va debutar de blanc. Després de tornar de l’antic servei militar es va convertir en primera figura, condició que encara manté. No solament això, durant unes quantes temporades va ser el número u; no dels mitgers, sinó del raspall. Durant este temps ho ha guanyat tot, també l’Individual, que va aconseguir en dues ocasions tot i no ser rest. Waldo, va impedir que conquerira el títol en altres tres finals.

Coeter II explicava ahir a este diari que sospesava la possibilitat de la retirada des de fa un temps, però el director esportiu de la Fundació, Waldo, li va animar a continuar. «Em va dir que com estava bé, que aguantara. Però este mes he jugat moltes partides, ara ve l'estiu i probablement haguera tingut moltes més de festes... i físicament em costa aguantar este ritme», diu.

Al de Simat comencen a pesar-li els anys, que no la pilota. «Jugant no hi ha problema i crec que podria continuar dos anys més. Però arribe a casa i em fa mal tot. I això requereix un temps extra de recuperació i més esforç per a estar al nivell que toca, temps que per exemple no puc dedicar a la família», assenyala.

Per això es retira com havia somniat, estant en el més alt. «Més endavant pot passar que comencen a no cridar-me per a jugar, que baixe prou en el meu rendiment i em toque anar-me amb una sensació diferent. D'esta manera dic adéu content. He jugat prou a pilota, he guanyat molt i me'n vaig com sempre he volgut, decidint quan era el moment oportú», diu.

Coeter II va voler acomiadar-se ahir de l’afició mitjançant un comunicat. «Sempre m'he sentit molt apreciat i crec que continuarà sent una cosa semblant, però ara sense estar vestit de feina. Estic súper orgullós del tracte que he tingut per part del públic», diu.

L’escrit fa un breu recordatori de la seua trajectòria, de la conveniència de retirar-se ara i acaba desitjant el millor als seus companys i demanant a la gent que no deixe d’anar al trinquet, «que no trobareu un esport més bonic que este».

La missiva també té tres noms propis. El primer, Rafael Mogort. «Era el mestre que ens portava a les partides escolars. Sempre anàvem amunt i avall en el seu cotxe». El segon és el de Pepe Malonda. «Va ser fonamental en la meua preparació en l’escola de pilota de Gandia i una persona amb la qual sempre he tingut molt de tracte», afegeix.

El tercer és Emilio Peris, a qui el Coeter II assenyala com la figura clau en la seua carrera. El desaparegut El Zurdo va ser qui el va fer canviar de posició, del rest al mig. «Però no solament perquè va tindre la visió de fer que passara davant. Quan tenia un problema sempre estava ahí i era algú a qui sempre podia trobar en els moments complicats». Ara afegeix un quart: el seu germà i també pilotari, Coeter I.