A Xeraco es va acabar de completar el cartell de la final de la Copa Diputació de València de raspall. La victòria de Mario i Brisca sobre Montaner i Sanchis, amb un tanteig final de 25-20, va classificar a l’equip d’Oliva per a la gran final, en la que ja esperaven Moltó i Néstor.

L’emoció de la segona semifinal no va abandonar el trinquet en cap moment. Diuen que la cara és l’espill de l’ànima i la cara dels jugadors reflectia sobradament els nervis i la tensió, conseqüència de la importància del xoc. Amb partides a cara o creu, no es pot deixar res a la improvisació, i un únic quinze podia decantar a favor d’uns o altres.

Ahir no només va jugar la pilota i els quatre grans protagonistes. La calor també va fer de les seues i els jugadors acusaven el cansament per l’alta temperatura. Però això no va impedir que els espectadors gaudiren cada quinze, i patiren al mateix temps cada vegada que uns i altres s’avançaven al marcador.

Va ser Montaner qui va posar en joc la pilota i des del dau sumaren el primer joc a favor seu. Un joc que apuntava maneres per a ser blau, color de la formació d’Oliva, que ràpidament s’havien posat val per cap, però no ho aprofitaren.

El segon joc sí que va ser del color de la mar. Una pilota que Sanchis va enviar a la galeria desitjà ajudar als rivals no quedant-se dalt.

En eixe moment començà el que possiblement va ser el tanto més llarg de la partida. L’equip encapçalat per Mario va fer seu el joc al quart val, després que Sanchis enganxara una pilota que tractava de restar. També feren el següent joc, i passaren els d’Oliva per primera vegada per davant al lluminós (10-15). La igualada a 20 va ser fortament ovacionada pels presents, que reconegueren el gran esforç físic de les quatre estreles.

L’últim joc va ser crucial. «Montaner m’ha fet tres tretes pel mig i ho he aprofitat i Mario té molt bona raspada. Hem tingut molta constància i hem pogut guanyar», comentà Brisca en acabar. El seu company Mario assegurà que passaren al rest en l’últim joc «un poc tocats» perquè havien tingut l’oportunitat de tancar la partida des del dau, «però no quedava altra que estar tranquils i jugar com estàvem jugant. Fins a l’últim quinze no es regala res, i això és el que ha passat».