Amb ganes i molta il·lusió el Club de Pilota d’Oliva ha preparat l’homenatge a un dels més grans de la pilota valenciana que la modalitat de raspall ha conegut, Waldo Vila. El pilotari viurà demà dimarts al trinquet de sa casa, Oliva, una vesprada que de ben segur recordarà durant molt de temps.

Des que les lesions el van retirar de la pràctica esportiva, poc després de cedir davant Moltó a la final de l’Individual de 2015, el rest de la Safor havia tractat de tornar al joc, però sense massa èxit. Així i tot, optà per les competicions i partides d’aficionats perquè, si hi ha una cosa clara, és que Waldo no pot viure allunyat de l’esport de la vaqueta.

«A la pilota es comença per afició i ell continuarà a este món perquè li agrada, si no és d’una forma, serà d’una altra», comenta Armando Mercé, expilotari i vicepresident de la Federació en l’àrea de raspall, qui a més defensa que «Waldo, que ha sigut la màxima figura del raspall, no està reconegut a nivell institucional com hauria d’estar».

Havien passat més de dos anys des d’aquella pausa esportiva fins que el passat mes d’abril s’anunciara per última vegada com a pilotari professional. El seu comiat oficial es va dur a terme a la localitat de Piles en una nit que «va ser molt emotiva perquè quan ú es retira de la pilota i ho fa més per l’obligació de les lesions, la gent està a l’expectativa de si hi ha una tornada, i això va fer que tardara a donar-se l’ocasió d’un comiat», comenta Waldo.

Ara tindrà ocasió de viure una altra jornada especial, emmarcada en un trofeu molt significatiu per a ell, el Gregori Maians. «Per a mi ha sigut un campionat per al que sempre he intentat arribar en les millors condicions possibles, era jugar en casa en el torneig més important de tot l’any», explica el deu vegades campió individual. Respecte de l’homenatge que li han preparat, «és tot una incògnita per a mi perquè no tinc informació de res i serà tot una sorpresa». I més encara al tindre com a escenari un trinquet que «per a mi significa molt. Vaig viure tot el procés del canvi d’un trinquet a un altre i vaig jugar la partida d’inauguració», una partida emotiva per molts motius.

«Jo havia viscut des de molt xicotet al trinquet vell i vaig tindre la desgràcia que mon pare faltà allí. Recorde que la meua primera partida al trinquet nou va ser un cúmul de sensacions molt gran. Estava calfant i pensava que no podria ni començar a jugar», descriu Waldo.

Va ser a l’any 2015 quan jugà per última vegada el Gregori Maians, i aconseguí el títol amb Brisca. «Estava tocat del maluc, pràcticament retirant-me de la pilota i em vaig adonar que ja no hi hauri molts més Gregoris Maians per a mi. De fet, l’any següent em van tornar a anunciar i dos o tres dies abans del campionat em vaig lesionar. Vaig tindre molèsties a l’esquena i ja no poguí jugar».

Ara torna a casa, «on sempre he pensat en el comiat, on jo m’he criat i on està la meua gent». I eixa gent serà la que tracte d’aconseguir dibuixar un somriure permanent a la cara d’un gran campió como es y serà sempre Waldo.