El passat dissabte es va jugar al trinquet de la Llosa de Ranes una partida de les conegudes com 'del dia a dia'. I és que no era de campionat o trofeu. Però, per a un dels protagonistes, va ser com la final més important, un títol aconseguit a força de tenacitat, dedicació i molt de patiment.

Roberto d'Alzira va reaparéixer després de huit mesos sense vestir de blanc. Amb Mario al rest va superar a Vercher i Guadi per 25-10. «Guanyar no era el més important. El que més em satisfà és que vaig jugar a bon nivell. No ho esperava després de tant de temps parat», explica el mitger.

Roberto va deixar de jugar perquè tenia taponada l'artèria cubital del dit menut de la mà dreta «Em vaig infiltrar, es va infectar la infiltració i com que no arribava la sang, la infecció no es curava. És més, cada vegada anava a pitjor» diu.

Havia començat el calvari, que en el seu cas va anar més enllà de les catorze estacions. «Vaig pegar mil bacs per hospitals i clíniques privades, però ningú va trobar la solució», comenta.

Però es va obrir una porta a l'esperança. «Recorde que era per desembre. Marrahí i Ferrer d'Alzira em van comentar que parlara amb Genovés II-que a més de primera figura és un reputat fisioterapeuta i estudiant de medicina- i em vaig fer l'ànim. I José va contactar amb un metge especialitzat en temes vasculars i de la sang», assenyala.

Les primeres estimacions, però, van fer tremolar a Roberto. «Em digueren que m'anaven a tallar l'última falange del dit». No podia ser; calia buscar una alternativa. «Li vaig dir a Genovés II que necessitava el dit com estava per a jugar, i ell va intercedir novament. Aleshores van provar amb un tractament que tal vegada podria resultar, però que no estava garantit, i després d'estar deu dies ingressat vaig tindre sort i poguérem descartar amputar eixa part del dit», relata el pilotari.

Després d'això, Roberto ha estat preparant la tornada. «Físicament estic millor que abans perquè, com tenia més temps, he entrenat cada dia i em trobe súper fort. A més a més, la mà esquerra me l'he enrotllat un o dos dies a la setmana i he millorat prou amb ella».

Ara bé, Roberto correrà un risc, almenys de moment, cada vegada que isca al trinquet. «Els metges m'han recomanat que no jugue perquè pot tornar a passar el mateix o que el coàgul de sang es menege. Però jo no puc deixar-me la pilota amb vint-i-dos anys. No m'entra en el cap. Què pot passar, que em tallen el dit? Eixa opció ja estava damunt la taula. I si passa, doncs rasparé amb l'esquerra».

El d'Alzira, amb un palmarés envejable malgrat la seua joventut, està convençut que recuperarà el seu lloc entre els millors. I si no, estarà en pau amb ell mateix. «No puc quedar-me en eixes ganes de tornar a guanyar alguna cosa important. Amb els pas dels anys no em perdonaria haver-me deixat la pilota sense intentar-ho», explica.

I mentrestant també toca demanar perdó. «A ma mare, que està molt enfadada amb mi i preocupada. Però es que veig la caixa de jugar ahí i em pica tot. És superior a mi».