L'equip d'Almussafes amb De la Vega, Félix i Nacho s'ha proclamat campió de la Lliga Bankia d'escala i corda en superar a la formació de Benidorm de Pere Roc II, Santi i Nacho en la final disputada este diumenge al trinquet Pelayo Durant la primera meitat de la partida els dos equips han estat parells en nivell i el marcador ha transcorregut igualat. Ha sigut amb 35-35 ha fet el primer gran pas per a proclamar-se campió en sumar el joc del rest, on Benidorm ha tingut val per a anotar, i a continuació el del dau, este amb autoritat. Després d'això, De la Vega, Santi i Nacho ha sabut mantenir els dos parcials d'avantatge fins a la conclusió de la partida.

En veritat tots els pilotaris que han participat en esta Lliga, i també els que s'han quedat fora, són mereixedors de la glòria i la recompensa que suposa ser campions de la màxima competició per equips. La seua dedicació i professionalitat és encomiable i la recompensa encara escassa. Però, després de conéixer la motivació, la raó per la qual De la Vega, Félix i Nacho s'han deixat l'ànima en cada partida, la victòria final del conjunt d'Almussafes és un triomf de justícia.

Nacho no va poder contenir les llàgrimes en el moment de rebre el guardó. Per fi li dedicava el trofeu més important a son pare, que segur li va enviar les seues forces des d'allà on estiguen tots els que ja no hi són, però que en el record continuen entre nosaltres. Causa més noble i emotiva que la del de Beniparrell no pot haver-hi.

Per a Félix, la consecució del títol és un premi a la constància, al sacrifici que fa un home de trenta-nou anys per a continuar jugant de tu a tu contra joves de vint-i-pocs. Però és que a més els supera. És un número u a qui el pas del temps no afecta ni un poc. Ell solament demana que li respecten les lesions per a seguir gaudint de la seua passió i professió fins que el cos aguante.

I pel que fa a De la Vega, guanyar la Lliga és la culminació d'un altre somni dels molts que ha pogut complir durant més de tres mesos de lluita. El d'Almussafes ens enumerava els més importants per ordre cronològic: debutar com a titular amb solament vint anys, enfrontar-se a pilotaris que són els seus ídols i amb els quals comparteix ara vestuari i ser campió defensant l'escut del seu poble.

Molta brega

La final no va ser la més espectacular dels últims anys, però sí bona, renyida, llarga i exigent. Un digne colofó que va guanyar l'equip que es va mostrar més segur durant més temps. Errades hi hagué als dos costats, però diferents. Les roges, a més de ser més nombroses, no tingueren solució en la seua gran majoria perquè tirar la pilota per terra suposa quinze per al contrari. Mentre que les blaves van ser més de concedir un rebot a colp o restar pel mig sense buscar coses. Però com la fiabilitat era tanta quan tornava la vaqueta, les segones oportunitats sí que van estar aprofitades.

Estos van ser els detalls que van decidir la final, però durant les quasi dues hores es va veure jugar a pilota. A De la Vega gastar les dues mans. Sempre es diu el mateix de l'escaleter d'Almussafes, però és que esta és una virtut que cal destacar perquè fa guanyar partides i ara títols. Que ho apunten els que són més joves que vénen per darrere.

Amb Félix i Nacho va ser un no parar de carregar. Sobretot el de Dénia, però perquè abarca més espai en el trinquet. El de Beniparrell primer es va dedicar quasi exclusivament a defensar i amb els pas dels minuts va aparéixer més en tasques ofensives. I va fer molt de mal.

Pere Roc II tal vegada va completar la seua millor actuació en esta Lliga. Va ser l'objectiu dels rivals i no solament se les llevava de damunt sinó que a la mínima disparava per a acabar-la. I Santi i Monrabal II, però cal elogiar que sempre se la juguen. Si el seu equip haguera guanyat, estaríem parlant d'una exhibició dels dos. Però en la derrota, les rematades no aprofitades es recorden més fàcilment.

De la Vega, un home de paraula i molt ben acompanyat

El nom de Lluís De la Vega va començar a sonar molt fort l'estiu passat quan va guanyar la competició més important del frontó, a més al seu ídol Genovés II. Aleshores va avisar que el següent repte era centrar-se més en el trinquet. En el passat mà a mà va posar contra les cordes a Pere Roc II i des d'ahir és campió de la Lliga; un home de paraula.

El jove d'Almussafes ha sorprés durant tota la competició per les taules i tranquil·litat amb què afronta les partides contra les figures consagrades. Ahir també. «Abans de jugar estava nerviós, hi havia molta tensió, però després m'he posat a jugar i he dit adéu als nervis», explicava. Però De la Vega assegura que no haguera estat campió sense els seus companys. Per a Félix, la consecució del títol «és un orgull perquè amb 39 anys estic ací, que és el més difícil d'este esport que és molt dur, molt físic».

Nacho també estava desvanit per tan important gesta. Ara confia repetir-la, però fent un pas enrere. «Guanyar la Lliga és igual d'important en qualsevol lloc, però per a mi tindria més valor jugant al mig», confessava.

"El que més ens castiga són els errors"

Després de fer una gran Lliga, Pere Roc II, Santi i Monrabal II no podien ocultar la decepció. Els tres coincidiren en la lectura de la partida: els rivals havien jugat a gran nivell, però la final s'havia decidit pel diferent nombre d'errades. Sense saber la declaració dels altres, els tres donaren una lliçó de solidaritat. Santi i Monrabal II manifestaren la desil·lusió per no haver aconseguit que Pere Roc II aconseguirà el seu tercer títol consecutiu, igualant així a Genovés II, Mezquita i Tato. Però el que més li dolia era «que Santi i Monrabal II m'han portat a la final quan no estava en el millor moment i ara que estic bé no els he pogut fer campions».