La de la nit del divendres al trinquet de Bellreguard va ser una d'eixes sessions que val molt la pena viure. I això que la partida no va eixir l'equilibrada que s'esperava perquè Carlos i Salelles II van guanyar a Marrahí. Però la falta d'igualtat en el merament esportiu va estar totalment compensada pels moments emotius, que van ser molt grans.

El primer va ser el de la rebuda al mite. Seve, Marrahí i Salelles II havien estat aplaudits amb ganes pel respectable en la presentació dels equips. Faltava el quart, un dels millors professionals que ha conegut el raspall i que està retirat des de fa una dècada. I l'ovació va ser d'escàndol quan Carlos va aparéixer en la pista.

Encara no havia començat la partida i les emocions s'amuntonaven. I és que amb els quatre pilotaris formant per al clàssic posat previ al va de bo, a la muralla del trinquet, que estava a fosques, es va projectar una imatge gegant dels tres germans Parra Mestre. D'esta manera s'homenatjava als desapareguts Pepito i Diego. Preciosa la iniciativa i la resposta des de l'escala.

I va arribar el moment de jugar. En els primers compassos va quedar clar que Carlos ha aprofitat els mesos d'entrenaments a la perfecció. El d'Oliva sempre treia des del 9 amb falta al quinze i ho va fer amb colps mesurats. Jugava la pilota alta, molla i picada suaument en la muralla, de manera que Marrahí patia un món per a restar amb l'esquerra, que era la mà amb la qual estaven obligats a jugar els quatre pilotaris.

En els dos primers jocs hi hagué batalla i uns quants quinzes de molt bella factura. Però a mesura que Salelles II va guanyar en presència i eficàcia, llevant-li per tant la iniciativa a Seve, que havia començat millor, la partida es va tornar cada vegada més roja.

La tònica dominant era que Carlos i Salelles II carregaven mentre que Marrahí i Seve havien de trobar la posició idònia per a contestar amb la mà roïna. Massa complicat tenint en compte que l'estratègia dels seus rivals s'estava executant a la perfecció. Per tant, la victòria no es va fer esperar. I amb ella, un altre gran detall del mestre perquè va voler desviar l'ovació de la gent a Salelles II, el pupil de Diego. En certa manera, els aplaudiments eren per al mateix Diego.